marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

29 de juny de 2017
0 comentaris

EL CRIT DE L’HOME SENSE ATRIBUTS

“Mameluc!”, m’ha cridat en ser a la seva alçada i quan el sol encara no havia fet la mitja hora. M’ho ha dit en castellà, però tant és. M’ho ha cridat tastanejant, amb la vista perduda, vestit com si fos un matí rigorós d’hivern, enfitadíssim, cabellera de filferro, amb una cervesa de litre a la mà esquerra embolcallada amb una bossa blanca de plàstic i un cigarro a la dreta. Envaïa el carril bici i s’apropava un ciclista a velocitat moderada. He pensat d’avisar-lo perquè es retiràs, però el ciclista m’ha guanyat per mà: de lluny s’ha adonat de l’estat que presentava qui m’ha cridat “mameluc!” i ha abandonat el seu carril per esquivar-lo.

M’hi he apropat, tanmateix, i en adonar-se’n, l’home cessat m’ha cridat encara més fort que no m’atrevís a donar una passa més cap a ell. Ha remugat quelcom inintel·ligible que ha rematat, altre cop, amb un “mameluc!”, que ha sonat a amenaça ben seriosa.

La cridòria ha fet sortir l’amo del bar amic, que acabava d’obrir. M’ha demanant si m’havia fet res el vociferant i li he dit que no, clar, que m’ha escomès cridant-me “mameluc!” i jo, al meu torn, només volia interessar-me per ell.

El taverner veí m’ha contat que fa uns dies que passa la nit en un banc de la placeta; que discurseja fins ben entrada la matinada; que els veïns avisen el municipals, que el desallotgen, però l’endemà hi torna, a la placeta. Sembla que una veïna li porta menjar, que llença quan no el veu, i que orina i defeca en un racó enjardinat quan a la plaça no hi ha ningú. Hi passa la nit, a la placeta: hi arriba hora de sopar i en marxa a l’hora dels obrers de fa cent anys, diu el taverner, per tirar avinguda avall, cap al mercat. No es té constància que hagi fet res a ningú, però només la seva presència exaspera, em diu, perquè fa una pudorassa i crida com una bèstia.

Mentre el taverner em resumeix les seves cuites pel barri, l’home dels crits parteix xano xano, descompassat, amb un peu aquí i l’altre en la dimensió que mal habita. I en haver fet una vintena de passes, s’atura i torna a fer discursos que la veu forçada fan incomprensible.

Intent fer veure a l’amic taverner que no els hem de tenir cap por, als rondinaires rodamóns amb excés de suc; que en el fons, en no tenir-se a ells mateixos, no volen tenir res amb ningú. Prenc la senda del discurs, com l’intemperaire, i m’adon que el taverner ni m’atén ni m’escolta. No deixa de mirar, fent nanses de gerra, el pas incert de l’home al ras, immòbil, sense dir res, però amb l’interès molt lluny del que escruta. De cop, es gira cap a mi i em demana què em deia, aquell home sense atributs.

-Mameluc? Em sona però no sé de què. Fa molts d’anys que vaig deixar l’escola i crec que és per allà que el vaig sentir. Mameluc? Sembla un insult imperdonable, no trobes? I d’on deu haver tret aquest capverjo aquesta paraula?

En dec fer cara, de mameluc, tan dematí, pens calladament.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.