marginàlies

Una abella reina rumbosa, una bicicleta de dona rovellada, de les antigues, de les que pesaven un quintar i mig, i un nadó dins el bres només amb bolquers que riu a les totes sense que ningú li faci ganyotes. Tres instantànies escapades d’un somni orat -i del que en desconeix la trama- que s’aixequen amb ell amb la peresa dels dies no feiners i amb poques feines a fer.

Recorda que avui és sant Joan i que ha de felicitar als que coneix de prop, però tota la seva atenció se concentra en imaginar-se el nadó eixerit assegut al selló de la bicicleta anciana mantenint prodigiosament l’equilibri i la vella màquina anant a mil, costa amunt i costa avall, com si encara fos jove, com si no fos gairebé de fusa i sí un prodigi de titani, tota força i poc pes. I l’abella reina, farta de comandar i de posar ous, amb uns auriculars de colors llampants, cantant Smells like teen spirit, dels Nirvana, a cau d’orella del nadó, que posa cara de Kurt Cobain.

Aquesta natura tan viva mereix ser pintada, pensa, i ell no té mans per a la pintura, ni per a la música. Pensant-hi bé, no té mà bona per res que no sigui gandulejar i imaginar-se allò que és inimaginable. I esforçar-se fins a la trencadura per recordar cada dia allò que ha somniat. I si no ho aconsegueix, s’afanya a imaginar-se el somni que li hagués agradat tenir. Com aquest de l’abella rockera, el nadó trempat i la bicicleta invencible.