Per casualitats que, en el fons, no ho són tant, m’he tornat a trobar amb “Estopa encesa”, de Jaume Santandreu, que ja fa dotze anys edità El Salobre, del Port de Pollença. I no m’ha costat gens retrobar-me amb l’ardor de la febre que encomana aquest llarg poema ofert en vint-i-vuit glopets d’absenta de tendresa; d’aquesta densa plorada, que és l’armistici dels aimadors dels efectes.
Jaume Santandreu a “Estopa encesa” diu el nom de cada cosa seva amb els mots que millor s’adiuen amb els seus estats de gràcia, d’aflicció o de ràbia a lloure. Per això, davant la seva condició homosexual anatematitzada des de les altes trones infal·libles que el fan sentir pecador, monstruós, infernal, abominable, contra natura, sacríleg, depravat i sodomita, escruta i anota l’espectacle que ofereixen els que tenen tirada per esqueixar-se els vestits davant la diferència i les sortides de norma. I de les escenes que contempla, en Pasolini en faria llepadits.
Igualment, amb aquestes paraules plenes talment macs de torrent tant li serà pregar com renegar. Tanmateix, només ens vol brindar a bastament bellesa, enginy, corpresa, força, cor, coratge, atreviment, heterodòxia, inquietud i rampa
I aquí trobam, per mi, el desllorigador d’aquest pertorbador poema: el valor absolut de cada paraula que el poeta vol que sigui mera i rupestre perquè deixi passar la llum encegadora de l’emotivitat. La paraula com a salpasser d’energia, de lava volcànica. Per això, lluny de concentrar síl·labes després d’una contemplació sereníssima (a la manera d’un haikus, per exemple), els versos i les paraules de Santandreu ací persegueixen l’efecte contrari: s’han d’expandir perquè el poeta no contempla; immergit en una turbulència emocional que el constreny va de rota batuda i necessita fer peu, en no poder tocar mare.
Comptat i debatut, Estopa encesa és una calafatada feta a consciència i amb la millor pega i estopa possibles a la pastera emotiva de Jaume Santandreu. Una pastera cruiada per la mort de mare (i de germana, i de cunyat) i altres morts sense sepulcre com la de la clandestinitat de la seva gaiesa. Així, ben calafatada, aquesta pastera pot tornar a la mar i reiniciar processos de renaixement, reviviscència i reencarnacions, com la voluntat de ser
Si es llegeix Estopa encesa sense manies i amb l’única voluntat de sentir una veu viscuda diferentment, s’hi troba de tot però més que res escriptura de luxe. I el poeta, que no calla ni davall l’aigua, tot d’una ens etzibarà: i luxuriosa. Doncs, també.
I vet ací els versos que fan de pal de paller d’aquesta substanciosa Estopa encesa i que, a la vegada, demostren que quan Jaume Santandreu s’ho proposa, sap clavar versos per la cabota:
Vull ésser qui seria
si corregués a lloure
sense lleis ni complexos
pel turó de les males benaurances.
No vull ésser qui som.
Vull ser tots els possibles.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!