marginàlies

En Clapat –nom fictici, és clar- és un ca poc xerrador, per la qual cosa ens entenem la mar de bé, però que li agrada molt la companyia. Dormir enrodillat al costat de qualcú li dóna vida. És tan sociable que, amb més freqüència que la desitjada, quan fa hores que està sol, ho sol donar a la destrossa. Sa madona és vaivera de mena i quan ha d’estar estona a parar per ca seva, el davalla a casa, que som més abúlics i sedentaris.

En Clapat és un ca sense llinatge. No li agrada que li diguin que és bord, per les connotacions nefandes que té aquest adjectiu, i s’estima més dir que estrena nissaga. És ver que no ha conegut son pare i sa mare, però no oblida que  l’amo de sa mare va frisar de tirar-lo viu a un contenidor de fems quan tenia mesos, cosa molt pitjor que tenir un pare absent. El rescatà una mestre d’escola que, en no poder fer-se’n càrrec, el dugué a un alberg caní.

Encara que s’enfadi –és  bo de fer enrabiar-lo- no és que tingui la bellesa gens aclarida, ans al contrari: és esgarradet, de pit estret i ample de cuixes; rabassut i camacurt. Vull dir que no tenia bo de fer, a través de la seva planta, cridar l’atenció als adoptadors. I així mateix trobà una senyora fadrina acabada de jubilar que necessitava sentir qualcú viu a la vora i provà de conviure amb en Clapat.

Però no anà bé: la senyora parava poc a casa –tenia un grup d’amigues ben trempades- i en Clapat, que necessitava tant o més que ella una carícia, ho donà als desastres pensant que la mestressa el retornaria al refugi, que almenys estava amb altres cadells i no s’avorria.  Però tot d’una se’n recordà del dia que el tiraren al contenidor i caigué en el compte que la seva mestressa podia actuar com la madona de sa mare i abandonar-lo on fos. I del terror que li sobrevingué, no pogué evitar concagar-se. La mestressa, en veure l’endemesa, no li digué cap paraula: l’agafà de mala manera, ell tremolant pensant en el pànic del contenidor de fems, el posà dins una bossa grossa del supermercat, féu un nus a les anses perquè no en  sortís i el tornà al refugi.

En ser-hi, no fou gens amable amb l’al·lota que l’atenia: el bon dia que li digué ho tenia tot per ser un renec. Torn el ca, digué, perquè no deixa res per verd i, a més, és un porc, caga per tot i s’hi rebolca. Deixà la bossa del supermercat amb en Clapat dins i partí sense acomiadar-se. D’aquestes desventures, al ca li ha quedat una aversió enorme a anar en cotxe: pensa en els contenidors de fems.

Ja fa uns quants anys que està amb la seva madona vaivera i sembla que s’avenen. Com dic, passa molt temps a casa, a Ciutat, i estic per dir que li agrada més que el poble. I ara me mira fix i penetrant, com si volgués saber què escric d’ell. O per ventura me mira així d’inquisidorament perquè fa una bona estona que li he promès que li posaria les suites per a clavecí de Händel, que li encenen el més plaent dels ensopiments, i encara no ho he fet. Troba tan de joguina el clavecí que, en sentir-lo, s’imagina la juguera que no va poder tenir quan era l’hora de tenir-la tota.