Eureka!

Deixeu-me matisar: la notícia no és que no existeixi sinó que no pot existir. La imatge d’un goril·la gegant enfilat a l’Empire State Building és cinematogràficament impecable. Èpica, inoblidable. Tota una troballa de les històries de ficció. Però només de les de ficció, perquè la llei de la gravetat impedeix que la biologia produeixi una criatura com aquesta.

Els goril·les –com les persones, les puces o qualsevol altre animal- són objectes de tres dimensions. Per experiència pròpia sabem que les persones tenim una alçada (dels peus al cap), una amplada (si mirem algú de cara: d’espatlla a espatlla) i un gruix (si ens el mirem de perfil: de la ronyonada al melic). I per experiència pròpia també sabem que el nostre pes depèn de cadascuna d’elles: si un nano creix però no guanya pes el veurem més prim, i quan algú guanya pes sense créixer és que s’ha engreixat. En ambdós casos la silueta de la persona canvia, que és la base de les operacions bikini i de les anorèxies.

– Com hauria de créixer algú per tal que la seva silueta no canviés? Suposem que aquest algú, amb una alçada de 1,70 i un pes de 70 kg, entrés en una d’aquelles màquines de ciència ficció que amplien o empetiteixen objectes i subjectes i que (per desviar-nos del guió de l’Increïble home minvant) en sortís el doble d’alt però amb les mateixes proporcions. ¿Quant pesaria? A veure: si ara és el doble d’alt però manté les  proporcions d’abans vol dir que de la màquina també n’ha sortit el doble d’ample i el doble de gruixut. És a dir: ha multiplicat per 2 cadascuna de les seves 3 dimensions, de manera que el seu volum –i per tant el seu pes- s’ha multiplicat per 8 (=2³). La mateixa lògica ens diu que si la màquina multipliqués per 10 cada una de les tres dimensions (alçada, amplada i gruix) d’aquest home el seu pes es multiplicaria per 1.000 (=10³); així que tindríem un gegant, perfectament proporcionat, de 17 metres d’alçada i un pes de 70 tones.

Ara que ja sabem quin efecte tindria aquesta màquina sobre l’home i cada part del seu cos ens podem fixar en els seus ossos. El seu fèmur, per exemple, és  10 cops més llarg, 10 cops més ample, 10 cops més gruixut i pesa 1.000 vegades més. Però, ¿quin pes pot aguantar? La capacitat de sustentar pes del fèmur -com el de les columnes d’una catedral gòtica- depèn de la superfície de la seva secció però és independent de la seva longitud. De manera que mentre el volum –i el pes- de l’home s’ha incrementat en un factor 1.000 (=10³) la capacitat de sustentació dels seus ossos només ho ha fet en un factor 100 (=10²). Tenim un gegant amb els ossos molt fràgils…

És evident que no podem ampliar aquest home tant com vulguem, perquè la capacitat d’aguantar pes dels seus ossos creix menys que el seu pes. Tard o d’hora el gegant col·lapsarà perquè els seus ossos no l’aguantaran… Dit d’una altra manera: només podrem fer créixer aquest home fins als 17 metres d’alçada si alhora modifiquem la relació entre les seves proporcions: l’haurem de deformar…

Amb King Kong ens passarà el mateix que amb els homes, així que si mai cap expedició descobreix un goril·la d’uns 17 metres d’alçada podem descartar que sembli simplement “un goril·la molt gran”, que és el que era King Kong. En tot cas serà “un goril·la deforme molt gran”.

Com a curiositat, dir que els goril·les mascles adults fan aproximadament 1,70 metres d’alçada (com l’home del nostre exemple) i pesen uns 180 kg. King Kong tenia una alçada de 50 peus -que més o menys són uns 17 metres: 10 vegades més que un goril·la normal- de manera que pesaria unes 1.000 vegades més que un goril·la normal: 180 tones!

Dues consideracions finals. La primera és de tipus zoològic: aquesta mateixa lògica ens explica perquè els animals més petits són més resistents a fractures òssies. Tots hem sentit a parlar de gats que han sobreviscut a caigudes de 20 o 30 metres d’alçada amb poc més que unes esgarrinxades. Un lleó –que a efectes de les seves proporcions és un gat gegant- no se’n sortitia sense fractures òssies tant greus que probablement li acabarien constant la vida. La segona consideració és de tipus històric: la reflexió sobre les conseqüències que es desprenen del fet que el pes dels animals està en relació al cub de les seves dimensions mentre que la resistència dels seus ossos només és proporcional al seu quadrat és molt anterior a King Kong: la va fer Galileo.