EL VOLTOR MALDESTRE

Quan es desertà parsimoniosament, sense estrèpit, tenia la mà esquerra blava, d’un blau intens, inequívoc. En mirar-la detingudament per assegurar que era la seva mà, recordà que havia somniat que un unicorn encenia la nit del cementiri on en caure el dia s’hi concentrava una bona colla de deambulants en cerca de pau. I s’adonà que en podria reproduir el renill feliç que cridava la son dels desvalguts. I després d’aquest episodi agombolador, queia accidentalment en la mar plena de peixos violadors que el tenien ben encerclat i disposats a destrossar-lo. Al punt l’ha rescatat un vell mut, sense dents i tot de pèl que el cobria de cap a peus. El seu gos, ran de la xemeneia, el mirava consirós. Mentre s’eixugava, ha vist que just damunt l’escalfa-panxes, un rellotge es treia les agulles com si fossin escarrassos. En haver-se-les tret, ha fet un llarg alè de complaença i li ha armat conversa. Li ha demanat si havia vist mai cap voltor de prop, si havia sentit mai la seva olor pútrida, perquè ell n’havia conegut un que tenia el volar tan maldestre que la carronya i tot es pixava de riure. I a ell li feia cosa espicossar rialles. Es lliurà voluntàriament a una reserva de bèsties abans de morir de fam. Com que no calia que mostràs a ningú el seu volar patètic i donat que en terra feia molta planta, en poc temps en va ser el rei, del refugi, i les criatures s’embadalien en contemplar-lo tan amable i imponent. Fins que un dia una criatura li demanà molt educadament que volàs una estona per ella, que li agradava molt el vol majestuós dels voltors, que s’ho miren tot des d’una altura envejable. Ningú no sap com, el voltor sortí de la gàbia àmplia i còmoda, prengué aquella criatura pel coll i s’enlairà maldestrament provocant el pànic a la reserva. I s’adonà que ja no només tenia la mà esquerra blava, sinó que tot ell era un barrufet ben poc agut, gairebé repulsiu.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *