marginàlies

Seu al balancí amb tot el pes del cansament damunt els genolls. Mira en terra per no haver de mirar enlloc. No el fa anar, al balancí, com si temés marejar-se amb el balanceig. Segueix fumant a l’antiga, això és poc a poc, gens de pressa, maldant perquè la cendra no caigui fins que la lleva amb un lleu moviment del dit petit de la mà dreta. I perquè la cendra no el delati, en acabat la cigarreta, la venta amb dos cops d’aire de gorra.

Sobtadament demana si els miralls de la casa del pobre reflecteixen la mateixa realitat que els miralls de ric. I riu amb tota la puteria del món, com si l’hagués dita tan grossa que mereix un correctiu sever. Deixa de riure i torna a demanar amb la veu de qui diu doctament per què els pobres embruten les parets, per què s’hi refreguen per deixar-hi petja i hi escupen perquè els regalims dibuixin la bogeria que embolcalla la misèria.

Clar que no troba resposta. Tampoc no la demana: s’estima més imaginar-se que balla amb les pedres.

En deixar-lo mirant en terra i havent ventat la cendra de les darreres cigarretes, penses que podria ser un personatge de “Eren ells”, l’excel·lent novel·la de Carles Rabassa, de les que en guardes prou penyores com per no oblidar-la en molt de temps: “Dos sempre són més forts que el poder”; “N’Albert és un home llop sense llop ni lluna”; “… per a matar la vida que hi ha dins els ulls i les mans d’un noi que únicament té els ulls i les mans per a consolar-se”; “… com qui s’atura a mirar un pobre que plora pel carrer”;  “Els morts no tenen tristesa”; “… la mort és el silenci. Silenci de viure dins el soroll que fan les coses i deixar sentir el renou constant i absurd del pensament, aquest mateix pensament amb què penso i et parlo i em justifico, sol, davant el silenci que, de mi mateix, no tinc”; “… i en Miquel Àngel va pensar que la mort és la cosa més infantil del món, quan no la contaminen de culpa, de moral, de crim, de dolor”; “… tu no tenies tant de passat per a trobar a faltar tant de futur”.

Text fresc, que es fa lloc com un trepant, per molta de tristesa que descrigui. Personatges pasolinians que no es cansen mai de cercar, de sortir d’ells per entrar en altres calamitats que també fugen i fugint fan la llum que percacen. Escenaris caravaggians on el silenci densifica els gestos i els colors; el silenci, sí, la callada que es fa amb paraules inintel·ligibles.