marginàlies

Els nins no poden fruir dels carrers ciutadans, entre cotxes, carrils bicis i terrasses de bars. Ens hem resignat a què els carrers exclusius per a vianants –totalment o parcial- siguin excepcionalitats i no norma, i que les iniciatives per ampliar-los aixequin polsegueres irrespirables de polèmiques absurdes. Els carrers no són per viure’ls, sinó per passar-hi, simplement, i maldant per superar tots els obstacles que entrebanquen la caminada apressada o tafanera. L’automania és una pandèmia, es miri com es miri.

Per esbravar les criatures i donar curs a la seva expansió juganera que necessiten tant com les llaminadures per les que sospiren, no queda més remei que anar als parcs i places que, talment pigues a la cara de la ciutat, la distreuen més que no l’embelleixen. Ser padrí a ciutat implica haver d’anar a aquests espais tancats que, contradictòriament, permeten a les criatures anar a lloure.

Prop de casa –és un privilegi, certament- en tenim 4 que visitam amb freqüència: el de Sa Fertilitzadora, a Son Costa; el de Son Oliva, el de les Fonts i el de les Estacions. Cadascun té el seu aire i la seva gràcia encara que tots pequin, pel meu gust, d’excés de pedra i noses: seria preferible extensions lliures, diàfanes, que diguéssim, amb vegetació autòctona. Així i tot, són d’agrair, aquestes illetes pulmonars i deslliurades d’elements estressants.

Si algun dia arribam a pensar com volem Ciutat, debat que com més estiguem a obrir, més inhabitable serà la capital; quan decidim què volem que sigui quan sigui gran, aquests espais hauran d’augmentar considerablement tant la seva qualitat com la seva extensió. I sobretot, demanaria a la municipalitat que el mobiliari i els jocs fossin molt més diversos i variats del que són. Totes els parcs i les places tenen gairebé els mateixos que hom pot trobar a qualsevol ciutat europea i, per això, es fan avorridors.