La persona més llesta del món, robadora implacable de cors, tres anys i sis mesos de saviesa plena, considera que som un vell nou. Que me falten cabells, sí, però que les arrues que em solquen la cara són tolerables –no ho diu amb aquestes paraules però gairebé- i per això no es pot afirmar amb rotunditat que sigui vell com tots els vells que coneix i amb totes les conseqüències. Si ho diu ell, ha de ser cert necessàriament. I ben orgullós de ser un vell nou.
Li han de portar un germanet o germaneta, al nét, i n’està ben satisfet. L’escolta –l’ausculta!- amb l’orella ben parada a la panxa incipient de sa mare i li parla amb una emoció que desarma. Té molt clar que el menut o menuda dormirà amb ell a la seva habitació i que, per això, haurà de tornar a dormir al bres. Ho diu com si li suposàs un esforç molt gran, però que farà gustosament. Tot sigui per al benestar del nadó.
Conta amb molta claror que la setmana passada, a ca l’altre padrí, hi va anar una embrolladora. I aclareix tot d’una que, en realitat, hi va anar una embaladora de palla, però a ell, per designar aquesta màquina que el va captivar, li agrada molt més embrolladora. No s’allarga gaire en l’explicació, senzillament que li sembla més encertada. I si ho diu ell, haurem de fer-ho a saber a l’IEC.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!