marginàlies

Vint-i-dos graus traïdors a la plaça del encontres quan són les cinc i mitja de l’horabaixa. Els primers tiranys desafien les peces de roba d’abric que els més grans mantenen perquè els vespres refresca molt i si no vas protegit et pot prendre una galipàndria.
Una dona amb calçons cenyits de pell negra i jaqueta blanca camina ràpid a passes llargues i, per telèfon, crida embogida que està fins allà dels mallorquins i dels sud-americans perquè per a ells són totes les ajudes socials i cap per als peninsulars, com si Mallorca fos terra estranya, mig canta com si fos un bolero. Un jove amb una roda de bicicleta de muntanya a la mà, en sentir-la, somriu a grat i la segueix amb la mirada per significar que està com un llum fins que és a l’indret de l’acordionista que ni plateret té per a les monedes. I amb el reclam d’una moneda de vint cèntims enterra, com si fos perduda, poc munt farà, pensen sense dir-ho la majoria dels que passen. Tampoc no es treuen xavalla per fer-li companyia.
En la cruïlla dels dos carrers per a vianants més comercials, un grup d’estrangers abillats com si ja fóssim l’estiu de ple, consulten un mapa de paper que acaren amb un de google i sembla que no hi ha coincidència. Discuteixen entre ells i se’ls mira polissonament un altre acordionista més preparat que l’anterior: un plat de plàstic li fa de caixeta d’almoines i n’hi ha més d’un qüern de distint valor.
Davant el mostrador d’una òptica, una parella de vells es planyen del preu de les ulleres i ella li diu a ell que l’oferta de dos parells al preu d’un és un enganyamons. L’home només afirma amb el cap i al punt li recrimina novament el doi que acaba de dir fa un moment: he pensat mentalment. Trobes que hi ha altres maneres que no siguin les mentals, per pensar? I riu, el vellet gentil i pulcre, però la dona ben aviat el reprèn, que no està bé fer befa d’un descuit.
Se’ls mira desconfiadament un almoiner força brut a qui acompanyen tres cans de distintes races i mides. Quin mal han fet aquests animalons per tenir un amo tan porcastre, sembla demanar-se la cambrera jove que serveix una de les taules al bell mig de la carrera.
l capdavall del carrer s’acaba la calma i impera la remor dels autos i la desmesurada corpulència dels busos que s’ufanen de dir que es mouen amb gas.
I al capdamunt de la costa, a l’habitació 311 de l’hospital que té més de cinc-cents anys, el lluitador ret les armes.
I tot és un plany.