marginàlies

Gronxant-se a plaer en un parc nou, en Pau ho assevera amb rotunditat: el sol avui no balla. I si ho diu ell, ha de ser rotundament cert, perquè és la persona més saberuda del món. Del gronxador estant, indica exactament on comença a declinar, el sol, i demana si el veus. Li dius que veus el sol, sí, ben gran i encarabassat. I immediatament torna a demanar-te si veus que no balla. Efectivament, no balla. I hauria de ballar, insisteix, perquè si balla la gent està més contenta. Ell hi està, content, perquè just devora el parc hi viu un del seus millors amics que, quan es troben, s’alegra molt de veure’l, pega botets i es posa nerviós i tot.

Li agrada, el parc nou a en Pau encara que considera que els elements són per nins grans i ell encara no ho és. Bé, ho és, gran, però no tant com els nins amb les cames més llargues. Costa fer-lo partir, perquè el parc és d’arena i a ell li agrada perquè si la tira a l’aire és com si fes neu. Però has d’aclucar els ulls així perquè si no, l’arena hi entra i et couen molt. Té gana i per sopar demana una rata fregida amb pèls i tot. I riu com un vell la bestiesa que acaba de dir.