LA CALMA QUE ES POSA A L’ESTANÇA

La nit, avui, no es precipita.
S’estén sense deixar racons
amb la lentitud necessària
per no témer-la i assumir-la.
El campanar es permet un punt
d’arrogància i, esplendorós,
es retalla en les clarors últimes
del crepuscle del barri vell.
Els amants, silents, s’amanyaguen
i l’ardor del desig embauma
el jardinet de ca les monges,
que exigeix més ocells urbans
per dignificar el lledoner.
La calma que es posa a l’estança
de la peixera és accessible
al tacte dels ulls de la nina
que observa els peixos i dibuixa
serps i altres monstres en el vidre
fet pell de somni i de rondalla.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *