marginàlies

Ahir, el Papa Francesc va visitar el camp de concentració d’Auschwitz i la cel·la de Maximilià Kolbe, el capellà polonès presoner en aquest camp d’extermini que va demanar de morir en lloc d’un jueu, gest heroic que no li serví de res perquè acabaren assassinats tots dos. Aquesta visita, almenys a mi, m’hagués passat absolutament desapercebuda si en el telenotícies d’ahir vespre no hagués parat esment en les imatges que corren de la visita.

En elles es veu el Papa entrant sol en el camp, cap cop, amb pas estabornit i amb el gest greu i consirós. Una figura blanca impol·luta avança desesperadament lent cap al lloc on foren assassinades més d’un milió de persones.

Probablement és una imatge cercada, perfectament guionitzada perquè fes l’efecte corprenedor que m’ha fet a mi. És probable, per això, que la teatralització de la visita estigués canada amb precisió: el Papa sol davant l’horror; només les càmeres vaticanes seguint el cap de l’Església catòlica, la participació de la qual durant la Segona Guerra Mundial presenta moltes més ombres que llums.

I en veient les escenes, lentament s’esvania el Papa i apareixia el jesuïta argentí Jorge Mario Bergoglio. I em va colpir, ja ho crec. Hi vaig veure un home superat per l’horror, per la bestialitat. Bergoglio, de blanc immaculat dins la negror densa de la cel·la del capellà polonès conservada tal com la deixà per anar a morir.

Davant la feredat, la feresa i la basarda elevades a l’infinit i exemplificades a Auschwitz cap cap de cap església pot fer cap de res: només pot ser la cua del plany incessant.