LES BURBALLES DEL PENSAMENT

Des que tot passa pels mòbils i la seva missatgeria, l’escriptura a mà va a la baixa i, cosa pitjor, quan hi escrivim tendim a fer-ho com quan enviam un whatsApp, això és, sense cap norma gramatical ni ortogràfica, menjant-nos lletres i substituint expressions per emoticones. Entre això i que és bo de fer equivocar-se de tecla en escriure, hi ha missatges que són bé il·legibles o bé mig diuen allò que vol ser dir, la qual cosa pot arribar a espantar. De la mateixa manera, sembla que tot allò que no es pugui dir amb 140 caràcters no va enlloc i, per tant, no té espai en les xarxes socials.

Clar que és una manera atropellada, esburbada i irreflexiva de dir i que són afirmacions força exagerades que no resisteixen la potència testimonial d’un alè, però… Aquesta conjunció adversativa, segons quan, té una força descomunal i obre uns àmbits molt generosos per encabir-hi tota mena de matisos i postil·les. Si hom diu, per exemple, que el cervell s’ha convertit en un tuit: el pensament que dura més 1.40 segons té massa densitat i no es pot processar, qui ho escolti sap bé que no és cert, però entén perfectament el sentit que se li vol donar.

Tanmateix, la revolució dels mòbils, més enllà de l’addicció i l’aïllament que pot provocar, té aspectes que s’han de valorar. Per exemple, fa goig veure persones velles -ser vell és una categoria- usant mòbils de darrera generació sense cap problema. I que algunes estan en grups de whatsApp i entren a facebook i twitter. I tornam al començament: no es pot afirmar que les noves tecnologies s’hagin maridat amb la gent més vella, però…

Al cap darrer tota aquesta llauna ve perquè l’altre dia, esperant torn per al doctor, seia devora una dona més a prop dels noranta que dels vuitanta, que enviava i rebia whatsApps. No era rapidíssima teclejant -i tampoc no fa cap falta ser-ho perquè si es va molt ràpid es fan faltes i corregir, tot i ser possible, es fa complicat i carregós- però no s’anguniava i, per com traduïa sa cara els missatges, s’ho passava bé.

De cop, mentre escrivia, es va aturar i va fixar la mirada en algun punt imprecís del trespol. Hi va estar uns instants, passats els quals es va girar cap a mi i amb veu educada i mirada pulcre em va demanar si sabia com es deien en castellà les burballes, que ella n’havia de fer l’endemà i ho volia dir a un grup d’amigues; perquè ella encara les feia com sa mare i guardava com si fos un tresor el burballer.

-Virutas?, vaig aventurar jo sense poder dissimular l’empegueïment.
-Però aquestes, no són les de la fusta quan les riboten?
-Fideos? Vaig tornar a proposar.
-Però no són exactament les nostres burballes.

Vaig arronsar lleugerament les espatlles ara sí ben empegueït.

-Això ens passa per escriure en castellà, senyor. Ja sé que ho hauríem de fer amb el nostre català, però no hi ha manera d’avesar-nos-hi. Sap què? Escriuré directament burballes i ja m’entendran. No vendrà ara d’un catalanisme.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *