La persona més llesta del món, vint-i-vuit mesos acabats de fer, el millor robador de cors que he conegut, afirma amb contundència que la lluna té gust de botifarró. Un conte l’ha desafiat a comprovar-ho i ell ha acceptat el repte. Ha aprofitat l’escala que han format una tortuga, un elefant, una girafa, un lleó, una guineu, la seva cussa Metla i un ratolí, s’ha enfilat al satèl·lit, n’hi ha tret una llenca adaptada a la seva boca. En tornar a ser a baix, n’hi ha pegat una mossegada generosa, i, com si parlàs ex cathedra com el papa, ha sentenciat que la lluna té gust de botifarró, dels que fa la seva padrina, per ser més precís.
Me n’ha donat a tastar una mica, de la llenca de lluna, i no per demanar-me precisament quin gust hi trobava jo, com diu el conte que hem de fer tots per comprovar que de gusts n’hi ha tants com persones, sinó per demanar-me si voldria un poc de pa per acompanyar el botifarró selènic.
En acabar la berenada, ha tancat el conte, l’ha desat amb la intenció de tornar-hi més endavant, m’ha demanat si es veia la lluna en aquella hora del migdia, li he dit que no hi seria fins al vespre, i m’ha advertit que en sortir la faria seure a la cadira de pensar perquè quan hi ha pujat no li ha donat el bon dia.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!