TRÈMOLO: UNA IMATGE RECONSTRUÏDA DEL MÓN

Biel Mesquida acaba d’editar a Empúries “Trèmolo”, una veritable sacsada literària que un cop sentida/llegida deixa com a penyora a qui s’hi ha capbussat vibracions ben perceptibles.

“Captar, robar, apoderar-se, pillar, detreure, saquejar, apropiar-se, lladronejar, atracar la percepció del món en mil i un bocins i remuntar aquests trossos en un altre ordre per provar de donar d’aquest món una imatge reconstruïda”. Així s’expressa l’autor en un dels replans per prendre alè en aquesta obra ben viva, trepidant i tot, que podria passar per una de les moltes crides a la lectura que se’n poden fer.

Mesquida, en aquest nou lliurament, pren les mides exactes a la densitat dels instants que se succeeixen fins a crear vivències, tant si es precipiten a la manera dels estels fugaços com si dansen a la manera dels tuls entremaliats. Para tots els sentits per reparar en allò del viure que vol passar per malla i que no es pot desatendre perquè també s’hi concentra agitació. I arramassa juganerament aquesta esplugada de moments per entrunyellar-ne històries que atrapen el lector (o el somniador, com proposa ell) perquè frueixi del somni, això és, de la lectura, un batec constant, perdurable, de paraules. És ell mateix qui ho deixa dit així: “L’escriptor voldria que el seu llenguatge fos com una lent que augmentàs els petits detalls, fes veure i entendre amb precisió els moviments interiors i concentràs i dispersàs els raigs del llenguatge”.

D’aquesta manera porta el lector (el somniador) al límit de totes les passions fent-lo fruir a tota màquina de la passejada i fins al punt on el vertigen vol ser vol, fins on la bogeria ens retrata fidedignament la realitat que més ens aliena i vulgaritza. Així, el somniador que llegeix es trobarà manta vides que fugen, cossos en fuita que deixen entotsolats a balquena per les voreres, que fan estralls i veta de la vida que queda, però que també  regeneren aires i boques àvides de tot.

Biel Mesquida dibuixa lletres i paraules, frases que meandregen cabaloses de sentit i de ment, i escriu paisatges que s’abalconen al bessó dels alens que delegen. En definitiva, dóna “carn a les paraules”, confegeix ” la bellesa amb el tremolor, la gràcia amb el nervi”.

Havent entrat en la lectura tot indica que hom trobarà no gaire lluny una expressió-llum nova, una imatge aficadissa, una idea clarent, i les troba. I el somniador esdevingut lector en queda enllepolit, de tot plegat, i n’espera més i les torna a trobar; i així dansa emparaulat més enllà de les 285 pàgines tremolades: “Cada paraula no fa més que fixar el contorn d’allò que tremola. L’aire que envolta cada mot és el meu silenci pensat”.

Literatura en estat pur, per tant, neta com la patena que presenta el cos fresc i vitenc de la vida que vol ser en plenitud sense plànyer cap deler, cap arravatament, cap excés amb i en sentit.

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *