UN BOBÒ QUE NO TÉ PREU

El temps no vol saber res dels que van a esclatabutzes i mai no poden ser allà on voldrien ser. Sense anar més lluny, un voldria ser amb el seu nét per comprar-li un nonou, paraula que va alisa si va a dir ver per manca d’ús responsable, i cal que sigui a una altra banda complint les servituds de la feina. Atropellat, aquest home que no viu per la feina, certament, però que el treball remunerat li exigeix més del que recomana la salut, passa per davant un forn i pensa que comprant un bobò a la seva criatura, rescabalarà el neguit, però en tenir degudament i curiosa empaquetat el pastís, es posa la mà a la butxaca i només es troba trenta ridículs cèntims d’euro. I de la cartera, on pensava trobar-hi un bitllet de vint, hi troba el compte del cafè que li costà 2,30, un veritable robatori, pensa, i per això el guarda. Se li enrogeix la cara com quan era infant i li costa déu i ajut explicar-li a la dependenta que li sap greu però que es pensava dur doblers i es troba que anava errat. I la dependenta que li somriu i li diu que s’endugui el bobò i que ja l’hi pagarà quan torni a passar per allà, que el seu nét es mereix una llepolia com aquella.

Afegeix un comentari