Com més escolt l’ària “Erbarme dich”, de la Passió segons sant Mateu, de Bach, interpretada –i molt sentida i feridora- per Hertha Töpper i dirigida per Karl Richter, més clar veig que la bellesa existeix però que és fugissera de mena i li costa abandonar la transhumància. Ideotes d’aquesta naturalesa dic al nét mentre passejam, abans de dinar, pels carrers que volten ca nostra. Pensaments inoportuns de padrí sentimental a malgrat d’ell mateix. És benigne, el sol de Divendres Sant, i s’agraeix que faci més amable les voreres de les avingudes ciutadanes. L’infant xala de debò i va del seu magí en construcció als afers que l’ocupen de manera prioritària, com cantussejar. Canta a la manera que li agradaria Bach, és clar, i escoltaria amb tota atenció Hertha per poder imprimir la mateixa determinació a les seves interpretacions fora de norma. Sense deixar de cantar, el nét estén el braç dret com si indicàs que pensa girar a la dreta amb el seu bòlit de tres rodes i és quan em deman com deu seu el món vist per una criatura de devuit mesos. I caic en el compte que l’eternitat, per ell, deu ser encara més densa i llunyana que la nostra, la dels adults que no sabem on hem d’allotjar la inquietud i el desassossec.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!