Farà onze mesos, el seu nét, d’aquí a uns dies. Anit ha dormit a ca seva i tot d’una tirada, que és un nin de molt bona pasta. La gana l’ha despert quan l’alba començava a lluir i s’ha clavat un biberó generós des de l’entremaliadura d’un entreson que tan aviat li feia obrir els seus ulls de mar com els feia aclucar més de gust que no de son.
En acabat el desdejuni, dolçament sadoll, enlloc de tornar-lo al bres com li havien encomanat, el padrí se l’ha col·locat al seu costat.
Balbuceja a les totes, el menut, com si pontificàs i decidís apropiadament sobre qualsevol qüestió d’envergadura. I el mira a ell, al padrí, rere el seu xumet tremolós, i esbossa un somrís que no diu res del que l’avi pensa que vol dir. I mentre el mira, li pren el braç amb ses mans acabades de fer, l’acosta a la seva galta dreta i clou lentament i confiada els ulls. Torna a agafar el son, el nét, i el padrí aprofita per acaronar-lo i emmilocar-li la pell amb el tou dels seus dits.
És en repassar-lo gairebé imperceptiblement quan s’adona que d’aquell frec anhelós de la seva pell en declivi amb la del nét en plena constitució, n’ha de néixer el conte de l’ull del lledoner de cal menut que descobriren tots dos, nét i padrí, l’altre dia, que la calor abrusava i volien conèixer de primera mà la generositat dels arbres ombrosos.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!