La lectura més elemental dels resultats electorals és inequívoca: el catalanisme ha passat de 18 a 14 escons.
En la comparació dels resultats d’ara amb els de fa quatre anys, hi ha un sol factor aparentment positiu: CiU ha passat de 10 a 11 escons. Però aquest augment és en part fictici si s’analitzen més a fons els resultats.
CiU no para de baixar en nombre de votants: l’any 1993 va obtenir 1.166.256 vots; ara n’ha obtingut 774.317. La davallada ha estat constant en aquests 15 anys.
ERC presenta unes oscil·lacions més irregulars: en el mateix període passa de 186.693 vots a 289.927, amb un mínim de 161.835 el 1996 i un màxim de 638.902 el 2004.
Potser la dada més rellevant és el percentatge del vot acumulat de CiU i ERC en relació al vot útil total (entenent en aquest cas per vot útil l’acumulat a les quatre circumscripcions per les cinc formacions amb representació parlamentària). Les xifres obtingudes són les de la taula següent:
| 1993 | 1996 | 2000 | 2004 | 2008 |
| 38,3% | 34,2% | 36,3% | 37,6% | 30,2% |
Aquestes xifres ens mostren que el resultat del 2004 no fou gaire més bo que el del 2000, i que, en canvi, el d’enguany ha estat desastrós: 4 punts percentuals menys que el de 1996!
Sempre és difícil la comparació entre eleccions d’àmbits diferents, però amb xifres d’aquesta magnitud no hi ha dubte que, seguint per aquest camí, quan CiU i ERC finalment voldran sumar, ja no podran.
D’una manera força acrítica es parla de bipolarització. En el cas de Catalunya el terme és totalment inadequat, ja que el PP es troba en davallada constant; des de fa quatre anys ha perdut una mica més de 25.000 vots, i només representa el 17% del vot útil. El que si es percep a Catalunya és una tendència imparable del PSC a esdevenir una mena de PRI (com el seu model mexicà, suposadament revolucionari i efectivament institucional), que obté més del doble de vots que el segon partit (1.672.777 el PSC contra 774.317 de CiU).
Tal com calia preveure, totes les operacions de vot en blanc i nul han fracassat: la suma de blancs i nuls ha passat, a la demarcació de Barcelona, de 36.454 a 55.671. Han augmentat, sí, però aneu-los a buscar i sobretot a interpretar. Per fer-nos-en una idea, els diputats més ‘barats’ (que a Barcelona en aquestes eleccions han estat els de CiU) han costat 77.135 vots cada un). En resum: la suma de blancs i nuls ‘no fa’ un diputat.
No sembla pas que la causa principal de la mala situació en què ha quedat el catalanisme polític hagi estat cap fuga de vots cap al PSC. El PSC certament n’ha guanyat 86.029, però és que ERC tota sola n’ha perdut 348.975! Encara que suposéssim que tot l’increment del PSC és una fuga d’ERC (sense tenir en compte que bé n’hi deu haver anat a parar algun dels 50.000 que ha perdut ICV), això representaria només una quarta part escassa de la pèrdua; encara queden per explicar 262.946 vots més, als quals s’han d’afegir els 61.154 perduts per CiU.
En el pitjor dels casos, doncs, hi ha 324.000 abstencionistes que esperen – salvant l’efecte de la renovació generacional – que ERC i CiU els tornin a engrescar. Aquest és, potser, l’únic fet potencialment positiu.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Si parles de catalanisme i tens d’incorporar els socialistes, al cap i a la fi volen el mateix en l’horitzó nacional que CiU desenvolupar l’estatut, si parles d’independentistes o nacionalistes (que no és el mateix) ja és una cosa diferent.
Per cert he pogut parlar amb molts alcaldes d’esquerre de ciutats i pobles petits i confirmen el que diu la gent que mots ha votat socialistes, mire per exemple on ha anat el vot antitransvasament del Ebre, que va recollir Esquerra ara fa quatre anys
Sembla que a darrera hora els diputats de CiU no són 11 sinó 10. Com que la base argumental és el nombre de vots i no el nombre de diputats, el canvi no altera gens els raonaments exposats.
I on diu que els diputats més ‘barats’ a Barcelona han estat els de CiU hauria de dir que han estat els del PP, però la xifra és molt semblant a l’aportada i clarament superior a la de blancs + nuls, que és el que s’argumentava. Tampoc aquí s’altera gens l’argument.
Per persona interposada m’arriben unes reflexions d’un regidor d’ERC d’una ciutat important del Vallès Occidental. La reprodueixo i hi afegeixo els meus propis comentaris.
La reflexió és interessant i ben pertinent. S’acosta molt a la que fem des de la secció local d’Esquerra.
Entenc, però, que hi ha un seguit de qüestions per resoldre. De manera desordenada, a rajaploma, n’apunto algunes:
Tot i que jo també critico la política del “coitus interruptus” que ha practicat sovint CDC, cal reconèixer que molts dels desacomplexats plantejaments actuals són fills d’una tasca – aquesta sí – de pluja fina. ERC tampoc no va ser clarament independentista fins a l’Àngel Colom.
D’acord, però reitero l’anterior.
Rotundament no. ICV, com sempre, no és d’eixe món, i fluctua entre diverses aigües. Però el PSC de Raventós i Obiols era molt més catalanista que el de Maragall – que venia d’una tradició diferent – i que el de Montilla, que és, simplement, una segona marca del PSOE. Però cenyint-nos només al sector catalanista, recordeu la immensa demagògia desplegada per Nadal, aleshores portaveu, fins a aconseguir que la nova llei de Política Lingüística esdevingués, en paraules d’en Carod, un Sermó Lingüístc?
No és tant una qüestió d’animadversió com de sucursalisme polític. El PSC només va col·laborar en la redacció de l’Estatut per pur tacticisme, sense creure-hi. Cal recordar la gestió infructuosa del llavors ministre i avui president el dia abans de la votació per mirar d’aturar-la, i la rapidesa amb què l’Iceta es va asseure a l’altre cantó de la taula el dia següent.
D’acord només en part. Mas, certament, va fer allò que no li demanava ningú. Però qui va malmetre l’Estatut (que ja no era gran cosa) va ser el PSC i el PSOE (si és que té sentit tal distinció). I en certa mesura ERC, que es va plantar tard i malament.
Absolutament fals. Això val per a algunes repúbliques ex-soviètiques, en que les independències van ésser resultat de la fi del règim comunista. Fixem-nos que el primer a proclamar la independència fou Boris Ieltsin: Rússia, precisament Rússia, independent de l’URSS! Però Gandhi no era al govern, ni Ferhat Abbas, ni Patrice Lumumba…
Depèn. Durant molts anys els liberals alemanys ho van fer. El que és no difícil sinó impossible és marcar perfil quan formes part d’un pacte contra natura.
Totalment d’acord. Probablement la solució haurà de venir d’un tercer en discòrdia, una personalitat prou potent com per arrossegar tot el sobiranisme.
Crec que l’etapa positiva – parcialment positiva -, es va acabar molt abans: quan ERC va acceptar que Carod fos foragitat del govern. I va culminar quan ERC en bloc en fou expulsada: n’havia d’haver sortit molt abans i pel propi peu. Fa de mal dir, però si n’hagués sortit quan tocava i no hagués marejat el personal amb el nul constructiu i altres atzagaiades, potser el referèndum hauria anat d’una altra manera. Només es pot criticar la rebaixa d’en Mas si alhora es fa autocrítica sobre la connivència amb el PSC no fins que peta la corda sinó fins que te la tallen.
Tots plegats n’hem fetes a l’alçada d’un campanar, i no serà fàcil de reconduir la situació, però l’única sortida viable que veig és anar teixint lentament ponts de diàleg entre partits, en el benentès que esperar un veritable gir catalanista del PSC em sembla pràcticament impossible.