Sona un adagietto desconegut i d’un indret imprecís que es vol assemblar al de Mahler que popularitzà Luchino Visconti per apagar el desig que es bescanvien sense estalviar-se èmfasis dues dones joves assegudes donant-se la cara a la terrassa del bar de moda.
Sembla que els sigui apressant la necessitat d’expressar allò que es diuen amb les mans i la mirada perquè sigui clar i definitiu com el rec de la terra, com l’aigua que corre pensativa entre els tarongers i l’esquena suada del pagès que no canta perquè prefereix molt més plorar la sequera o maleir les llevantades que exalten la nuesa grollera dels macs.
Una de les joves voldria veure la vida de l’altra reflectida en l’harmonia treballada a fons i sense descans del temps musical que lluita contra la incomprensió, la impermeabilitat i l’oblit; i a favor dels sentits en punta sempre. A favor del vent de la sensibilitat de la pell irisada, dels cabells tumultuosos, de l’alliberament de la música perquè es faci lloc entre tanta misèria i es quedi per sempre.
L’orquestra dels mil més un no ho pot dit millor en mans del director sense batuta i de mans grans, enormes, mans d’apòstol que venten magistralment l’aire per treure-li els sons més comprometedors, arriscats i rebels. Les trompetes retudes, els violins que dansen, el senyoriu de les arpes i cap gest estrany dels músics que executen amb un amor que mai no demostren el plany, el lament, fins i tot el dolor que més penetra en la matèria grisa, que és on més mal fa.
Timbaleja l’aire, sí i les dues dones segueixen secretejant i amanyagant-se com si només hi fossin elles dues, en el món; com si la parella de policies no les mirassin amb menyspreu i preparant-se per intervenir i demostrar la seva impunitat. Com si la riuada de gent que els acompanya no els concernís; com si la majoria més aclaparadora no envejàs la seva determinació a prendre’s les boques per poder dir-s’ho tot sense necessitat de parlar.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!