marginàlies

Veure’l caminar, si no perds detalls i hi dediques saquetades de paciència, alliçona. És de passa curta i el balanceig dels braços no és gens marcial; no aixeca gens d’aire. Va estirat, amb un pic d’altivesa a les espatlles. No mira lluny per espantar les travelades i poder atendre l’adagi que assegura que qui mira lluny cau prop. La seva planta no deixa clara l’edat que té: pot passar perfectament per un quarantí i el més cruel el faria de seixanta anys. Contràriament, les seves mans, tot ossos i encerades no menten: han manejat poques xapetes. A la primera llambregada fa pensar en la bohèmia però la barba retallada i la cabellera cendrosa acumulada rere les temples fan pensar en erudició.

I és entretenint-te en la seva testa abundosa que pots penetrar-hi. I en trepanar, t’adones que és partidari, en la persona, de la separació de poders, el del cap i el del cor, tot i que en ell es gatinyen constantment per qüestions de competències. Fent-te ben endins, veus clar que el cap li demana saltar a juli i el cor repenjar-se en una cantonada neta de pixerades de ca. Manifesta, la seva massa tova i encefàlica, que no vols ser res de l’altre món, simplement una voluntat auroral.

Té la llengua tan llarga com fresca, però és d’escriptura repensada. Ara mateix se li veu clarament com mira els prats i en el lloc dels ametllers hi veu entesa la pell de qui més anhela, que es dóna al sol a l’estimera. I de les descàrregues elèctriques que li provoca el seu record, en neixen flàmules de seda, talment avisos per a navegants perduts.