marginàlies

Editorial Moll acaba de publicar, a la seva col·lecció Raixa, “Ànima de gos”, un relat fascinant d’Antònia Vicens. Aquest romanç d’un ca i la seva ànima, pigalla d’un malvat, tot d’una et pren i no es torba gens a ser plenament antoniavicencià. Ben d’hora demostra de qui és, de quina mar migjornenca ha nascut: “… A les voreres hi havia bancs amb gent asseguda, i al bell mig un arbre enorme que s’espolsava les fulles mortes”.

I són aquests tocs precisos dits quan cal i tan d’Antònia Vicens; aquestes fitades de claror –fulgor de mar, dirà el lector més primmmirat- que donen al text un aire de poema que envela la lectura: “…un home arrossegava els peus i una tirallonga de malsons”;  “… en un bosc espès de gent i olors que esgarrinxaven…”; “… plena de ràfegues de sexes frustrats i somnis romputs...”; “… tres o quatre ulls com ungles brutes…”; “Era un home amb les butxaques buides”; “…volava al costat de la gavineta que era na Maud”. Efectivament, la lectura et mena al vol dels estris i feres que fan mal i tallen i enceguen vides. I sents carn endins, com un escarràs, la sang vessada, la bogeria a lloure, la peguera addictiva.

De vegades, estàs temptat i tot de convertir els paràgrafs en versos sabent d’antuvi que no et costarà gens trobar-los el metre o la mètrica Tanmateix, l’ànima del gos d’en Tòfol és de poeta i ho veu i ho viu tot ran de terra, arrelat, ben a prop de la saó, de la sang que vol ser bassal.

El ritme del relat és falaguer, resolutiu. Ben aviat t’adones del so llunyà d’un xilòfon tan agombolador com determinant que marca el compàs dels fets. I amb dues passes, gens fatigat, et plantes a la meitat del relat on t’espera el redoble que anuncia la caiguda de la guillotina: “Na Maud, espantada, va retrocedir, seguida de la mort. Ni tan sols es va moure quan en Tòfol s’hi va acostar. La mort tampoc”.

“Ànima de gos” dóna la corda d’estel suficient perquè el lector, en els penjadors de les frases, hi deixi exposades les seves pròpies imatges. Per exemple, quan en Tòfol enterra na Maud i el ca diu que “la va endinsar en un redol de terra adormida”, és ben probable que hom dibuixi en el panorama de la lectura i amb tot luxe de detalls la terra escardalenca de la garriga. I que pensi, també, que la mar pot esdevenir terra cansada; que si en lloc de ser enterrada, na Maud hagués estat amarada, tirada a la mar, ni en Tòfol ni el gos canviarien cap coma ni de la seva vida ni del relat.

Així, el romanç presenta un cor de bèsties i un bestiari de desvalguts i descoratjats; de terrisses humanes cruiades que encomanen l’ànima a un gos poc avesat a tractar-ne, d’ànimes espantades o donades a la brutalitat. Un gos gens contemplatiu que, per viure en la barbàrie, somnia bèsties esporuguides i esporuguidores. Un gos que coneix tant les ànimes de la seva estirp bordadora com les dels humans, sobretot dels que de la peguera en fan projecte de vida: “En Tòfol no servia com  a home, ni servia com a gos”. Un gos que fa enveja, que et fa envejar la seva vida, la vida atribolada d’un gos que consent anar de gambirot per no deixar de ser fidel.

I, a la fi, l’apoteosi del ca que no volia deixar de ser-ho: “No era un home, sense ningú a qui poder pegar coces”.

Fantàstic gos, extraordinari relat, magnífica Antònia Vicens.