EL PIANISTA DE COR

Lleonard Muntaner fa dos mesos edità “El gobelet dels daus”, de Max Jacob, traduït i epilegat admirablement i pulcre per Enric Casasses. Aquests dies he trobat temps a bastament per fer-me’l meu, que ja era hora, amb una mena de fotografia fixa en el front de la lectura atenta; una pinzellada de Jacob que de cap manera no es pot desatendre: “El que és l’home és el seu llenguatge, la seva sensibilitat; tenim raó quan diem: expresseu-vos amb els mots que us són propis”.

Llegint amb tensió inusitada anava pensant si, en acabat la lectura, no seria una desconsideració –grollera, fins  tot- dir, només, que el gobelet jacobià, passat per can Casasses, m’havia agradat molt; així de rotund i nu, com solem expressar-nos davant un panorama que ens corprèn, o un rostre que ens aclapara per ell mateix, sense que calgui estalonar-ne l’afirmació.

Com si davant el gobelet de Jacob o aquell panorama o aqueix rostre tothom hagués de dir és bo, molt bo; com si només hi cabés l’admiració sense additius, ni colorants, ni conservants. La inexhaurible capacitat de dir de Max Jacob, el seu toll generós de literatura que tan bé sap dir amb la ment en el sentir, et fa tenir ganes d’omplir de busques els rellotges perquè tothora toquin hores, hores maxjacobianes, s’entén.

Jo sóc pianista de cor, si no de fet, proclama qui morí a Drancy el 1944, una afortunada forma d’indicar que en la lectura que proposa no es permet la vagància, car ell no té l’escriptura tova, ni estovada, ni estomacada. Espanten el maldecap, els seus mots, tant si te’ls empasses anant a peu o en metro; o ben encarxofat a la butaca de les raons. Jacob és un houdini del verb, que es capfica en els mots just pel gust d’escapar-ne omplint d’imatges els buits que deixen en els espais de l’ànsia. Així, des de l’inici et controla la sorpresa i la fa anar cap allà on vol sense violentar-la mai, amb cantusseig confiador.

Els saltimbanquis van tenir la idea de fer-se indigents no ambulants per tocar el cor d’un ajuntament”, torna a dir el de Quimper i és quan t’adones que mai no t’has topat amb cap triangle que volgués ser quadrilàter i en canvi sí t’has topat amb peixos voladors que ho donarien tot per esdevenir violadors, deshonradors de nedadores incautes. Vull dir que el gobelet t’envola i quan ja t’has vist amb la distància suficient per lamentar les traces que t’acompanyen, entra dins teu no saps be bé per on per fer-te sentir la vibració més recòndita. Amb Jacob ets capaç de veure el vol maldestre d’un voltor arrogant que fa petar de riure la carronya. O que l’oblit deixa rastre suficient perquè algú se’n faci càrrec per no ignorar-lo. O que les butxaques pobres no hi solen tenir el cor.

Traducció magnífica d’Enric Carasses que ha sabut fer-lo sonar i sentir bé en català. Un guster!

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *