marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

17 de desembre de 2009
0 comentaris

NURA

Mai no podré agrair les lliçons i companyia que em fan els versos. Fent un téntol en l’atropellament que m’imposen certes devocions reconvertides en responsabilitats, m’aixopluc per terça –o quarta?- volta en “Nura”, de Ponç Pons. Esplèndid! Diu molt i ben dit, amb llengua i ritme prou falaguers; i amb un ull metaclínic, òbviament: “Aquesta illa no pot suportar més bandits / més pirates cruels que l’assalten i escorxen”.  Les darreres sentències a diputats i exregidors el guarden de mentir. Entren com escarrassos, uns, o com beuratges melosos, altres, els versos de Pons: “Ah, poder navegar pels confins de la llengua! / És fotut subsistir no és gens fàcil escriure / quan et rompen a cops de vergonya el paisatge”. “… és fotut existir sense pau ni tendresa”. 

Són consignes, clares i catalanes. Consignes en vers, enversades, envescades, envasades per atrapar el sàtrapa i el sapastre. Quan sents que diu: “Hem viscut vegetant sense orgull per la llengua / habitants inconscients d’un secret paradís”, caus en el compte que la nostra misèria és no haver sabut preuar l’alt valor immaterial que humanitzam. Hi tornaré, a “Nura”, en tornar de fer la compra.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.