Cucarella

Toni Cucarella en roba de batalla

23 de juny de 2013
Sense categoria
10 comentaris

La Lapao, el valencià iber i la por espanyola dels Països Catalans

Em fa l’efecte que els fets —per reiterats— em donen la raó: els espanyols hi creuen més en els Països Catalans que no pas nosaltres. I quan dic nosaltres incloc també ací els qui tampoc no se senten espanyols i que en un altre temps formaven part d’un més ampli “nosaltres”. Els espanyols creuen «a pies juntillas» en els Països Catalans i els tenen un pànic animal, fertoge. Quan pactaren la Constitució s’afanyaren a prohibir-los expressament amb la inclusió de l’article 145, i des d’abans, des de llavors i encara ara els combaten amb totes les armes imaginables, sovint carregades amb munició no gens democràtica.

En el decurs de la història recent, ha estat constant, i furibunda, la seua obsessió per negar —i per impedir— qualsevol mena de relació, siga històrica, lingüística o econòmica, entre els nostres diversos països. I la llengua ha estat el principal cavall de batalla. Perquè saben que si entre nosaltres hi ha comunicació fluïda, el mur anticatalanista que porten anys construint a manera de muralla xinesa, a la fi caurà. Perquè el trellat, malgrat els seus intents d’exterminar-lo, és comú entre la majoria de les persones (no totes, és clar), fins i tot entre els valencians. A Joan Lerma, expresident de la Generalitat Valenciana, espanyolista a tota ultrança, “guerrista” de pro, també li provocaven pànic els Països Catalans, i per això va crear Canal 9 contra TV3, per exemple.

Cal impedir, al preu que siga, qualsevol possibilitat d’intercomunicació entre els diversos territoris dels Països Catalans. Cal impedir, com siga, que s’adonen i assumesquen que tenen un origen i una història comuns, i sobretot una llengua pròpia que els identifica com un sol poble, com diu el tòpic, des de Salses a Guardamar i de Fraga fins a Maó. Aquesta és la lliçó que tenen ben apresa els espanyols. Apresa i assumida. Així, doncs, si per ajudar a mantenir unida Espanya cal mentir, menteixen més que alenen i alenen més que un ramat de porcs. No els importa si parlen i actuen contra la ciència, contra la llei o contra les normes més bàsiques de la democràcia. Impedir els Països Catalans ho justifica tot.

Tota aquesta revifalla contra el català de la Franja, de les Illes i del País Valencià, amb les banderes estrambòtiques de la Lapao, ses modalitats insulars bauzàniques i el valencià iber, té la seua causa en aqueixa por atàvica dels espanyols dels Països Catalans. Sospiten que el procés independentista de Catalunya no té aturador —tot i que ells hi han contribuït decisivament amb el seu deliri catalanofòbic dut a l’extrem—, i temen que la taca s’escampe. Així que s’escarrassen a alçar trinxeres de desgavell apel·lant a la defensa d’unes desficaciades «señas de indentidad» contra l’expansionisme català. «Señas de indentidad» que se les han inventades ells, i que, en qualsevol cas, són exclusivament del PP i les seues rodalies d’ultradreta, puix que nosaltres no ens identifiquem, ni de lluny!, amb la seua burrera delirant i la seua compulsiva corrupció. Malgrat tota la seua campanya goebbelsiana, malgrat la repressió institucional, malgrat les amenaces, l’independentisme avança i es consolida a Catalunya. I doncs, els espanyols, desbordats per aquesta realitat, incapaços de construir una alternativa intel·ligent perquè d’on no hi ha no se’n pot traure, estan que no caguen merda bona pensant si damunt la taca s’escampa ajudada per l’oli de la llengua. No caguen merda bona i la poca que caguen se’ls passa del budell a la vena i els puja fins al cervell provocant-los un lapao o un valencià iber.

El PP és un partit que representa la degeneració política més absoluta. Són incapaços de defensar les seues idees en un camp polític democràtic. Per això no dubten a mentir, a manipular la ciència i la història per tal d’aconseguir els seus objectius. No són maquiavèlics. Són espanyolistes. Cosins germans dels nazis, que també han fet servir a bastament aquestes pràctiques de manipulació i d’enveriment social massiu. Són escòria política, totalitaris de mena. I corruptes en grau superlatiu, com ho demostren els incomptables casos en què estan imputats rellevants polítics del PP.

De més a més, l’espanyolisme en el poder ha fet servir l’anticatalanisme per desviar l’atenció dels seus negocis polítics, sobretot quan aquests han estat portats a judici. Cada cas de corrupció destapat l’han intentat camuflar amb una histèrica indignació contra un mapa del temps dels Països Catalans, contra una bandera quatribarrada —com si no fóra la senyera històrica dels valencians des dels seus orígens!— i, si és menester, una solemne i enardida declaració anticatalanista per consolidar el vot de les ties maries i les valencianeros ignorantots, el seu principal «caladero de votos», que diria l’inefable José Bono, un altre tal. No els cau la cara de vergonya de tant de mentir, d’enganyar, de manipular… Forma part del seu caràcter polític.

Amb tot, em fa l’efecte que tenen por de morir de vestits. No cal que s’amoïnen tant pels Països Catalans, jo els diria, mal que em sàpia. Fins i tot si Catalunya esdevé, com sembla —si s’aclareixen per fi Na Puta i Na Ramoneta—, un estat independent. Més i tot els diré, als espanyolistes, que, tal com s’estan desenvolupant les coses, la Catalunya independent acabarà matant els Països Catalans. Fet i fet, en tot el procés “oficial” indepedentista no hi ha hagut gaires actes a favor de Països Catalans ­—llevat d’esmentar-los arreu manera en els discursos—, ni de simbòlics, que ja donaria a molts per satisfets, i esperançats. Pura retòrica de circumstàncies, doncs. Demà en parlarem, diuen alguns, si els ho retrauen. Demà m’afaitaràs. Que pregunten a Damià Pons o a Joan Francesc Mira, i a tants altres intel·lectuals “oficials”, per no dir-ne “orgànics”, què pensen dels Països Catalans. Que els ho pregunten als diputats del PSM o de Compromís. Una utopia prescindible, diran. Cadascú en sa casa i Espanya en la de tots. O que cadascú s’apanye com puga, si pot. Que cada terra faça sa guerra, i que salve, qui puga, la vida…

No haurien de patir gens els espanyols que la independència de Catalunya puga escampar-se per la resta dels Països Catalans. «No caerá esa breva», que diuen ells. Per a desgràcia nostra. Perquè entre “els nostres” ja n’hi ha que s’encarreguen prou d’impedir que la llavor qualle. No debades ha estat gràcies a la nostra impagable col·laboració que en trenta anys no s’haja construït un espai comunicatiu propi, que no tingam un mercat cultural fluïd i fort, i la llengua catalana en comptes de plural i unida la tingam esquarterada, feta uns vulgars “regnes de taifa”.

En resum, en els Països Catalans com a futura nació política independent hi creuen ells, els espanyols, per por atàvica, i uns pocs de nosaltres, bàsicament, comptadament, els qui continuem pensant que les úniques batalles que es perden són les que s’abandonen.

Però, mireu, comptat i debatut, qui dels Països Catalans fuig debades corre si els espanyolistes dissenyen la seua estratègia disgregadora esperonats per la por que tenen d’uns (encara improbables, però no pas impossibles) Països Catalans units i independents. Així que en comptes d’escatainar a cada lapao espanyolista com gallines escarotades en galliners diferents, potser la resposta adequada seria respondre i actuar en conseqüència, és a dir, com a Països Catalans. I mostrar-los i argumentar-los com l’autèntic horitzó democràtic, antagònic polític de la seua Espanya de mentides i de corrupció.

Però m’imagine que no serà així. Tampoc a nosaltres «nos caerá esa breva». Això podríem fer, pensaran els qui antany també foren “nosaltres” en un sentit ampli: respondre com a Països Catalans i donar-los combustible als espanyolistes! No, no els donaran aquests arguments als espanyolistes, ni de bon tros. Ben mirat, els Països Catalans ni els volen els uns ni els volen els altres. En això, mireu quin cas, coincideixen.

Així que, fins que el proper lapao o valencià iber que els passe pel perol als espanyolistes del PP torne a escandalitzar-nos. Llavors tornarem a indignar-nos, ben separadament, ben “intel·ligentment”, i prou. Per si un cas. No fóra cas que…

  1. La veritat és que crec que has fet un anàlisi molt clar i entenedor. Tens la raó en tot el que expliques, si bé jo no he perdut encara l’esperança de viure en un País Valencià lliure formant part d’uns Països Catalans aliens a Espanya.
    Enhorabona pel text, ha segut un autèntic plaer llegir-lo.
  2. Els Països Catalans arribaran. N’estic força segur. I arribaran per motius econòmics. Si Catalunya s’independitza -cosa molt factible- qui haurà de pagar el deute astronòmic d’Espanya?. Els bascos segur que no. Només restarien el País Valencià i les Illes. L’espoli s’abraonarà encara més sobre aquests nostres països germans. I d’una manera tant i tant escandalosa que la gent valenciana i illenca no ho podran suportar. I arribarà que es revoltaran. I es revoltaran si veuen que la Catalunya independent funciona i se’n surt econòmicament i en la prestació de serveis. Altrament, quan es faci el corredor mediterrani tindrem per fi una eina de comunicació i interrelació esclatant entre nosaltres, els Països Catalans i sense la constant intromissió de Madrid, Estic molt convençut que sorgiran noves elits valencianes i balears que veuran que l’èxit econòmic i la superació de la crisi la trobaran amb l’entesa amb els catalans. I es clar, també a l’inrevés: del Principat amb el País Valencià i les Illes. Que Espanya es desmoroni és qüestió de temps. I de no gaire temps. Deu anys?    
  3. Quan era ben jove (abans dels 20 i ja en tinc 64), el gran lluitador, llastimosament oblidat, Joan Ballester i Canals, va idear això De Saldes fins a Guardamar i de Fraga fins a Maó; va publicar un mapa (sense dipòsit legal) dels Països Catalans que el va portar a la presó i que encara tinc emmarcat.
    Mireu si ha plogut, però no he deixat de creure en la idea de què és realment la Nació catalana, que vull confederada i sense cap intent de capitalització d’una de les parts damunt la resta.
    Però cal ser intel·ligents i possibilistes (sense caure mai en la traïció). Ara tenim a l’abast i quasi segura la propera independència del Principat. Això ho expressen tots els indicadors i, d’altra banda, Espanya (segons vaig llegir en un article de Vilaweb de fa uns mesos) no té ni de lluny l’exèrcit suficient per a una intervenció armada a la manera del 1652 (guerra de Separació), 1714 o 1939. A més, cal comptar amb la pertinença de l’estat espanyol a la OTAN i a Europa, que per ara en general es mantenen expectants i diuen no voler interferir, però que no crec capaces de permetre una agressió armada dins dels seus límits: tenim a favor les circumstàncies exteriors, ben a l’inrevés del que eren en les dates esmentades.
    Quan el Principat sigui un estat d’Europa, veritablement democràtic (no amb l’actual “democracia orgánica” neofeixista espanyola del PP -i del PSOE-) i la seva economia vagi repuntant (cosa fàcil en deixar de ser una colònia), la resta de Països Catalans s’adonaran d’allò que realment els convé i faran la mateixa evolució esclatant que està fent ara el Principat. També fa uns mesos, un nord-català escrivia a Vilaweb que per ara el Principat no patís per la resta de la Nació, que s’afanyés a alliberar-se, perquè quan ell se’n sortís, la resta de Països seguirien de manera natural el seu exemple.
    Salut i independència !!!
  4. Com el malaguanyat líder de la comunitat afroamericana Martin Luther King, nosaltres tenim un somni que ningú no ens podrà furtar. Avui mateix, el conselleret regional Felip Puig diu que s’han d’eliminar les ‘concessions’ a les 15 autonomies (i n’exclou el País Basc i Catalunya). No comprén que sense les illes i nosaltres, mai no seran una nació (com tampoc Euskal Herria deixarà de ser Vascongadas sense Nafarroa i les 3 regions del nord, avui franceses). Que tenim l’enemic a casa (els celtíbers), ja ho sabem ben bé. Però nosaltres no defallirem, no retrocedirem, perquè les generacions futures necessiten el nostre exemple, el teu guiatge i no perdre l’esperança. Visca la terra!
  5. Hola Toni, et respecte, i m’agradan els teus articles malgrat que no siga independentista, però sí valencià. Crec que em faré fan d’aquest bloc perquè tracta temes que m’interessen molt. Però d’altra banda, jo no crec que l’independència de Catalunya vaja a catapultar el mateix sentiment en la resta de territoris de llengua i cultura comunes. Al País Valencià, la llengua està ja molt arraconada, és una llàstima, pero una gran part dels valencians son valencianoparlants i creuen en la seua pertinença a Espanya. Pot ser la solució es troba a potenciar la llengua des del nostre territori encara que siga amb xicotetes iniciatives, no? No sóc anticatalanista, però primer, dic jo, abans de pensar en independència i coses d’aquestes, hauriem de normalitzar l’actual dependència amb l’estat i la resta de territoris, espere que el blaverisme, que encara hi viu latent a la ment de molts valencians, no torne a reixir amb la deriva independentista catalana, que com dic, crec que ens fará mal a un poble que encara no té clar les coses. Però al cap i a la fi, aquesta és només la meua opinió.

    David C. 

  6. Diuen que tota realitat comença amb un desig, una paraula. Així va començar la Creació segons el llibre del Gènesi, i així comença tot acte creatiu, tot projecte de vida. Un desig, una paraula i després l’acció continuada que culmini el procés creador. Només cal que seguim desitjant, seguim parlant-ne i donant-li forma per anar construint i donant forma al projecte, aquest o el que ens proposem, i des d’aquest mateix moment ja és viu, ja és una realitat: “Believe that you have it and it will come about” diuen els quàntics, “Yes, we can” diuen els idealistes més del·lirants.
    Diguin el que diguin els espanyols, els catalans o els americans, els habitans dels territoris dels PPCC som lliures de desitjar, parlar i construir el nostre futur i res hi podran fer per evitar-ho si nosaltres hi seguim creient i treballant. 

    Ànims! No defallim amics, seguim desitjant! 

  7. Diuen que tota realitat comença amb un desig, una paraula. Així va començar la Creació segons el llibre del Gènesi, i així comença tot acte creatiu, tot projecte de vida. Un desig, una paraula i després l’acció continuada que culmini el procés creador. Només cal que seguim desitjant, seguim parlant-ne i donant-li forma per anar construint i donant forma al projecte, aquest o el que ens proposem, i des d’aquest mateix moment ja és viu, ja és una realitat: “Believe that you have it and it will come about” diuen els quàntics, “Yes, we can” diuen els idealistes més del·lirants.
    Diguin el que diguin els espanyols, els catalans o els americans, els habitans dels territoris dels PPCC som lliures de desitjar, parlar i construir el nostre futur i res hi podran fer per evitar-ho si nosaltres hi seguim creient i treballant. 

    Ànims! No defallim amics, seguim desitjant! 

  8. Més que genial aquest post és un orgasme! No sé si literari, periodístic o ideològic; però el cas és que he disfrutat llegint com feia temps no em passava.
    Gràcies company.

  9. Amén, Toni. Especialment per la teua percepció sobre la presència valenciana en el procés principatí i en els minsos efectes que tindrà per nosaltres una suposda independència de les quatre províncies de la Catalunya autonòmica.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!