AVUI
FA CENT ANYS QUE VA NÉIXER TENNESSEE WILLIAMS. Era un 26 de març de 1911 quan
va arribar al món a Columbus Mississipi un nin que fou anomenat Thomas Lanier
Williams i que amb els anys es convertiria en un escriptor estimat que en els
anys difícils i grisos de la dictadura franquista em va donar algunes de les
joies més intenses i fondes de la meva vida de lector de teatre i d’espectador
de les versions cinematogràfiques de les seves obres.
A Streeetcar Named Desire (Un
tranvia llamado deseo) i Cat on a Hot
Tin Roof (La gata sobre el tejado de
zinc) foren dues pel·lícules que em marcaren perquè reflectien un univers ben tennesseeià de sexe i
violència amb totes les atmosferes gevis de la vida nordamericana: grans
passions eròtiques, homosexualitat, alcoholisme, solitud, desenganys,
traïcions, desempars, frustracions, una moral de l’antiheroi i del fracassat i
tot això dit amb una veu lírica estremidora que et xapava l’ànima. I aquelles
heroïnes inoblidables: la Vivien Leight del Tranvia
arrossegada cap a l’abisme entre randes i roses dins els clarobscurs jazzístics
de Nova Orleans per un Marlon Brando sense pietat; l’Elizabeth Taylor de La gata que per moltes voltes i revolts
que feia no podia salvar el seu estimat Paul Newman d’aquell desig gai que no
volia reconèixer i que volia tapar sense èxit amb la beguda. Record que en un
dels seus magnífics llibres de memòries la Françoise Sagan contava que quan
ella era una joveneta triomfadora que presentava Bonjour tristesse a Nova York va rebre una carta de Tennessee
Williams que la convidava a passar uns dies amb ell a Cayo Largo. Ella no s’ho
va pensar dos cops i va partir amb el seu germà cap als Cayos. Allà en una casa
vorera de mar es trobà amb el poeta del teatre T. W., el seu estimat Franco i
una de les novel·listes més sensibles de tots els temps Carson McCullers. La
Sagan era feliç amb aquell trio. I el que l’al·lucinava més és que quan
s’aixecaven bevien unes bones tassonades d’aigua. Un dia que per error va
agafar un d’aquells tassons va descobrir que no eren d’aigua sinó de ginebra
pura sense gel. L’esperit per adobar les ferides de l’esperit.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!