Plagueta de Bord

Quan va ser, Pau Taverner, que decidires deixar de pintar aquelles escenes de guerra i de caça? Sempre has tengut una facilitat extraordinària per oblidar els començaments. Amb l’excepció d’aquella nit, quan mirares els peus de Sebastiana i saberes que aquella dona amb unes ballarines color d’ametlló podria ocupar un gran trast de la teva vida. Dibuixaries cadascun dels moviments que us acostaren amb la lentitud dels jocs de la seducció. Aquell primer vespre, a la festa de les tres dècades de Josep Maria Benedit, el piset amb terrassa damunt les Avingudes es va convertir en una jungla amb grans arbres d’arrels adventícies que serpentejaven dins zones humides amb engolidors de fang, amb breus clarianes il·luminades pels refilars i els crits, les parles, de milers d’ocells de colors i formes tan diferents com els de les plantes enfiladisses que esclataven amb flors zoomòrfiques, amb bosquets espessos de palmes i falgueres salvatges que neixien de l’entapissat de molsa tan tova on hi podia haver un cocodril vigilant la presa, una jungla en què Sebastiana i tu, bons éreu tots dos!, us muntàreu tota casta d’escenografies del desencontre fins que a la mala hora us besàveu davall les ombres del neó verd nil de l’hotel Palau que s’encenia i s’apagava com en aquella pel·lícula que us agradava tant: Vértigo.
(…)
Foto: Giannis Messinis

No, ella tampoc no tornaria d’entre els morts. Malgrat que el fet de
fer feina de voluntari en un telèfon per ajudar la gent en situació
penosa et pot anar bé, si no acceptes el dol de la mort de Sebastiana,
acabaràs com a mínim al psiquiatre o a qualque lloc pitjor. Josep
Maria, un dels vostres millors amics, que t’havia anat darrere des
d’aquell vespre tràgic, et renyava una vegada més. Cal que prenguis una
decisió fonda. I el primer que hauries de fer és deixar el pis on heu
viscut aquests dos anys i anar-te’n a l’estudi. Tenia tota la raó.
Necessitaves sens falta posar-te al dia amb tu mateix. Si canviaves de
tema pictòric, potser trobaries la clau de tots els altres canvis.
Entre aquella multitud de veus que escoltaves cada matí —afligides,
indigents, desgraciades, sofrents, angoixades, perdudes— n’hi havia una
que malgrat que fos molt trista de to, aconseguia encoratjar-te. Avui
telefonava de bell nou Aina, aquella dona que sortia d’un matrimoni
incompatible i cercava a les totes reconstruir la seva vida. I tu li
donaves consells que la tranquil·litzaven. Parlaves sense cucales
ideològiques, ni idees preconcebudes, i ella t’escoltava com si fossis
el seu guia dins la nit obscura. I quan et contestava, les seves
paraules t’il·luminaven, et feien oblidar la teva pena. Pensaves:
sembla mentida que una persona tan desorientada em pugui orientar tant.
La imaginaves de tal manera, tan a prop, que aquell vespre començares
un gran quadre que era un retrat d’Aina dins un oceà petrificat amb un
horitzó fictici de turons. Va ser com una mutació. Et senties
desficiós, encès, amb la creació d’aquella sèrie de Fisonomies de la
natura en què Aina ocupava un lloc essencial. Hi havia una fulgurància
èpica en aquells panorames: una cala gegantina damunt un fons de niguls
escarlata, la serralada dins una planúria de desert llunàtic, un parc
abandonat amb uns murs de pedra seca entremig. I sempre Aina multiforme
desplegant-se en cada quadre amb una esplendor onírica. Sí, Pau, la
somniaves i te’n penedies perquè et feia oblidar Sebastiana, perquè
t’havia obert un camí sense Sebastiana. A més a més, et mories de ganes
de conèixer-la, de veure-la. Emperò això era impossible. Les regles del
voluntariat telefònic eren molt estrictes en aquest sentit. I cada
vegada les vostres converses esdevenien més llargues, més plenes de
detalls, més tendres. Només et senties intensament viu, ple de fervor,
quan parlaves amb ella o quan la pintaves. Volies caminar a l’interior
dels quadres. Estaves a punt de demanar-li una cita. Era una addicció.
I, sense avisar, un horabaixa, aparegué, mentre pintaves, Josep Maria,
l’amic que tenia cura de tu. No es pot descriure la cara de sorpresa
que va tenir en veure aquella col·lecció de retrats. Pau, repetir
d’aquesta forma obsessiva la imatge de Sebastiana, embalsamar-la, no és
la millor manera de fer el dol, et digué amb una veu ronca.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!