marginàlies

Queia el sol, a les cinc de l’horabaixa, i les comptades ombres del parc central de la ciutat estaven totes ocupades per amants ensucrats, padrines amb néts, estrangers estormaiats per la xafogor, gent gran diversa i badocaires de tota condició. Un banc esplendorós de cumulonimbus feien més plaents aquelles hores capvesprals. Pel caminal més ample passa silent un home alt i esprimatxat, ulleres de sol passades de moda i molt fosques, amb la pell de llet i la cabellera roja. Crida l’atenció gens inquieta per la seva parsimònia i la seva alçada considerable. Camina com si ho fes per damunt la mar, amb seny i sense presses. Mira amb serenitat i amb un somriure gens contaminat.

I tot és pura façana perquè se sent molt atabacat: fa dies que, de cop, li envesteix el vertigen, que el
noqueja pel que queda de dia. Desconfia dels metges, però no d’aquells tombs de cap que presagien cosa mala. Fa més de dues hores que camina, voldria descansar una estona, però no troba cap ombra. Es topa amb la mirada d’un jove que ha fet una pausa en la lectura i hi endevina la convidada a compartir amb ell l’ombra
d’un arbre que no coneix, de copa ampla, que fa l’ombra rodona un poc més gran que un paraigua. Se saluden més clarament amb el gest que no amb la paraula. Ha d’arrufar les cames, si no les vol exposar al sol. El gram que encatifa part del parc comença a patir el rigor del sol i s’engrogueix. L’home alt de cabellera roja treu de la motxilla que porta un bloc i un bolígraf. El jove lector repara dissimuladament en aquelles preparatius i s’entretén a llegir què diu el començament de la pàgina que sembla que vol treballar el nouvingut a l’ombra:

Caps de
dit d’aigua,

no de bec
d’ornitorinc.

Dits que
parlin bell,

no
falanges amb anell

que
executin desitjos.