CAMINA CAMINARÀS…
Una de les feines més emprenyadores que faig és tirar diaris i revistes. Som un amador apassionat de la lletra impresa en qualsevol suport. I no privilegii la lletra del llibre sobre la d’una revista o la d’un diari. I quan llegesc premsa em dedic a retallar planes, a guardar suplements i crear uns arxius caòtics on conviuen un article de l’amic Climent Picornell sobre Manacor i Jovellanos, un reportatge de les Alcohol Free Areas, un suplement dedicat al cinisme radical (per cert molt practicat per aquests polítics presumptament corruptes que quan parlen amb els periodistes sembla que són uns santos baixos que no han romput mai una vaixella) o una entrevista a Emili Manzano. I dins aquest fer dissabte de paperum, l’entrevista de Manzano m’ha redimit de la tasca ingrata perquè és una vertadera joia que, a més a més, m’ajuda a prologar el llibre que us vull presentar avui. Anem per feina. El periodista Víctor-M. Amela demana a Manzano: Si li dic «cultura catalana», què li ve al cap? I ell contesta d’una tirada: «La cova de Randa on medità Ramon Llull, les novel·les de Mercè Rodoreda, el Tirant lo Blanc, els poemes de Vinyoli, els instruments de jugueta de Pascal Comelade, la cara de Blai Bonet, l’epistolari de Jaime Gil de Biedma i Gabriel Ferrater, la motxilla de Perejaume, els lloms de la Bernat Metge, els poemes eròtics de Vicent Andrés Estellés, els cops de brotxa de Tàpies, l’adjectivació de Sagarra, els pianos de Carles Santos, les fantasies de Sisa, Palau i Fabre bevent conyac a París amb Albert Camus i traduint a quatre mans el “Cant espiritual” de Maragall, Els fruits saborosos de Carner, l’Alcover–Moll, les calaixeres de Coromines, els fantasmes de Perucho, els tics de Quim Monzó, la veu de la meva padrina contant-me les Rondaies vora el foc. Entre d’altres coses.»
(…)
He citat in extenso aquesta resposta per dos motius. Primer,
perquè m’agrada una cosa de no dir allò que se li ocorr al director
d’aquest magnífic programa L’hora del lector (canal 33, els dijous,
10.50 de la nit) sobre la literatura, amb un ítem dedicat a les
Rondaies contades per la padrina. I segon, perquè va ser ell que aquest
estiu em mostra amb alegria el Diccionari d’Expressions Lingüístiques
recollides de les Rondaies Mallorquines d’En Jordi des Racó (Mn. Antoni
M. Alcover) (Editorial Moll). El vaig fullejar mentre preníem la fresca
i em va entusiasmar. No cal repetir que tot lector bo, lector de bon de
veres, estima els diccionaris perquè són eines essencials per a la seva
lectura. Només els beneits i els curts menyspreen els diccionaris. Els
analfabets. I és una meravella aquesta feina dura, esforçada i llarga
que ha fet Antoni Llull Martí de cercar, classificar i ordenar un
tresor de joies lingüístiques que ens ensenyen expressions que no
coneixíem, ens en fan recordar d’altres que havíem perdut i ens
refresquen aquelles que encara són vives i bategants dins la parla
ordinària. Buidar les locucions, les dites, els refranys i tota casta
d’expressions lingüístiques dels vint-i-quatre toms de les Rondaies
Mallorquines és una feina titànica que ha fet un home sol dins la
tradició ben catalana d’Alcover, Coromines, Fabra o Moll. L’autor ho
diu amb claredat a la introducció explicativa del diccionari: «El
recull fou fet amb pretensions d’exhaustivitat, però sé que el meu
propòsit ha quedat lluny d’aconseguir-se. Si el buidat dels textos
hagués estat fet per un equip d’estudiosos eficients, podríem pensar
amb prou possibilitats d’encertar que la frase que hagués passat per
malla a un hauria estat recollida per un altre, però he hagut de fer la
feina jo tot sol, i per molt que hi hagi posat tots els meus sentits i
potències, i que hi hagi dedicat centenars i centenar d’hores, estic
convençut que poden comptar-se per dotzenes les expressions
lingüístiques que hi falten.» Aquesta declaració d’humilitat crec que
és hiperbòlica perquè Antoni Llull ens dóna un cos lèxic de prop de
5.500 entrades que són més de 5.600 locucions i frases citades i
explicades. Només puc dir que m’he enrotllat amb els mots guia i les
expressions lingüístiques, que encapçalen en negreta les entrades, com
si penetràs en un jardí ordenat i bell amb tota casta d’espècies,
subespècies, varietats i cultivars que m’omplien la boca de sabors i de
gusts. La feina d’Antoni Llull és d’un vertader amador de la llengua
catalana dialectal que ens en fa veure els seus sentits dins contextos
diversos, que ens mostra la riquesa d’un locució oblidada, que ens
remou el nostre reservori de llengua fent-nos veure l’inacabable
planter expressiu (ple de ginys i enginys, ple de diversió i ironia,
ple de jocs) que posseïm. Expresions com «amb sa moneia ben aferrada”,
«ferir-se amb sos talons per ses anques», «dur fil a bollir», «escorxar
es moix», «tenir ses formigues an es cap des tió», «no deixar rovís ni
restagaies», ben usuals durant el primer terç del segle XX, s’han
tornat fosques o han desaparegut. Antoni Llull ens ajuda a
reviscolar-les: és un diccionari fet d’adob vivificador. És un
diccionari que es pot agafar per aprendre i també per gaudir, o
combinant totes dues coses, gaudir aprenent. Me’l pas pels ulls molts
de dies com si llegís un poema fondo o una novel·la apassionant. Aquest
llibre és per a tots els públics (escolars amb ginys, estudiants
curiosos, immigrants savis, pares i mares vius, fadrins espavilats,
forasters amables, tietes lluitadores, padrines intel·ligents i viudes
no resignades), per a tots els amadors de la llengua catalana. I crec
que els anirà molt bé als catalans del Principat, del País Valencià,
d’Andorra, de Catalunya Nord i de l’Alguer perquè els permetrà
eixamplar uns coneixements locals que els faran anar més llatina la
llengua, més sàvia i gustosa. Gràcies, Antoni Llull!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!