Un incís en una columna del diari “Última Hora” d’ahir en què es dejectava Joan Perelló i Ginard m’encabrità d’allò més. No val la pena referir el motiu del comentari ni el seu autor. Basti dir que es vilipendiava en Joan per oposar-se al turisme depredador i agressiu, i fomentar-ne el curós amb el territori i el paisatge (sobretot l’humà i les seves expressions pròpies); i que l’autor dels jutipiris escrits és un fermíssim defensor de la hongkongnització del litoral mallorquí i del conservadorisme polític. I que un dels orígens de l’absurda andanada era que en Joan, un temps, va ser dirigent del PSM. En fi, no cal fer-ne més crides.
De tot plegat, d’aquesta escapçada d’escriptura epifítica, m’ha caigut molt malament un comentari fet com de passada: quan diu que Joan Perelló “darrerament s’ha ficat a poeta“ o semblant, que tampoc no interessa la transcripció literal. Aquesta demostració d’incultura desacredita tant l’andanada com l’autor. Tan suat com indignat, he corregut a retrobar-me amb el seu segon text poètic publicat el 1973, quan ell tenia vint anys, “Sempre trobaré algun dolor”. Ves per on, passa per ser un dels poemaris que marcaren el meu trànsit pesarós de la inòpia adolescent a la bravesa inconsistent de la primera joventut. I m’he tornat a retrobar amb els subratllats i notes d’aleshores que encara mantenc i que he mirat de millorar en aquesta relectura.
I m’he tornat a seure a l’espona del llit per recitar per mi: “Mai no he tingut cap ofici, / he fet de tot / i de tot he anat morint. / I ningú no em reclama, / ni la dona a la nit”. Desset anys, tenia quan vaig llegir “Sempre trobaré algun dolor”. Quaranta-cinc anys després he d’agrair a l’estultícia
feta lletra el recordatori que els versos no fan anys.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Gràcies per aquest suport incondicional. Esper, llegint el que cites, haver millorat amb els anys!