Volen, de nit, les garses? A quina alçada? I els llimoners, s’espolsen la pols, passada la mitjanit? Tan lluny del sòl, en la panxa d’acer d’un avió en ruta domèstica, caus en aquestes maleïdes ignoràncies. En l’airbus que em retorna a casa, passades les onze de la nit, el xubec avança tot i l’estrèpit de la nau. Sec a l’indret de l’ala dreta; la turbina, per tant, em vigila el vol. No pareix vera la confiança del passatge. A punt de becada, no sé per què se m’apareix Dom Pere Casaldàliga a qui la malaltia de Parkinson –sols un contratemps del camí, afirma- no li ha minvat gens la claror que escampa, ans al contrari.
Fa uns dies vaig llegir la seva darrera circular i, com totes, m’oxigenà la raó. “El capitalisme continua sent homicida, ecocida, suïcida”, diu. “Avui més que mai hem de radicalitzar la recerca de la justícia i de la pau, de la dignitat humana i de la igualtat en l’alteritat, del veritable progrés dins l’ecologia profunda”, rebla. “Avui, nosaltres, en l’agitada conjuntura actual, professem la vigència de molts somnis, socials, polítics, eclesials, als que de cap manera podem renunciar. Seguim rebutjant el capitalisme neoliberal, el neoimperialisme del diner i de les armes, una economia de mercat i de consumisme que condemna a la pobresa i a la fam a una gran majoria de la Humanitat”. Un rajolí d’aire fresc convenientment condicionat em refresca la closca i el bisbe emèrit de Sao Félix do Araguaia les idees, que darrerament vagabundegen en excés: van i vénen sense motxilla ni documentació.
L’airbus inicia el descens sense cap brusquedat: ha sentit l’olor de la terra i, com els cucs, converteix el musell en trepant. “Els vells encara tenim visions”, paraula de Casaldàliga.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!