marginàlies

Un colom mort vetlla l’entrada de l’església parroquial i un infant, en veure’l, demana a sa mare per què  té les ungles com a de joguina closes com un puny. Sa mare té pressa i li diu que s’afanyi, que arriben tard a la consulta del pediatra.
-És mort, el colom, mama? On el duran?
-És mort, sí, però no sé què en faran d’ell, Jordi, i fes via que és tardíssim.

L’infant avança amb dificultat perquè només té ulls per a l’animal mort i no s’adona que un altre colom dansa nerviosament al voltant del cadàver. Va dibuixant el·lipsis boges i mou el cap amunt i avall, com si pregàs, com si es planyés de no trobar consol enlloc ni en ningú. No atén els ulls de la nina que el miren amb una lluentor almoinosa, el colom dansaire. Dansa el desconsol, el colom, i la nina pren el plor. Cap cas no en fa el mossèn que s’encarrega d’obrir i tancar la parròquia unes hores cada dia, al
capvespre, per si algú té resera.

Diuen que volta el temple a pas de bou, mans darrera, per si  qualque feligrès vol confessar-se. Repara en el colom mort, el capellà, i tot pensant en mals presagis, corre a cercar la granera i la pala. En tornar, ja no hi troba el colom mort. El baldat que ven cupons –tres números guanyadors ha repartit en quinze dies- li diu que una nina ben bufona i que plorava com la de Magdala se l’ha endut.

-No saps on?
-Foi, senyor rector, m’imagín que on l’hauríeu deixat vós: al contenidor del darrera.
-Trobes?