marginàlies

On va a parar l’esperança feta miques? És biodegradable, l’esperança? Algú s’ocupa de tractar les seves  deixalles? On rauen els abocadors que la controlen? Hom creu que no, que no fa llecor, la confiança; que quan s’abandona, calcina els camps, els desertitza perquè la malenconia en prengui possessió i pugui presumir, a la fi!, de pàtria.

Avui els jordis –i jordines-, els llibres i els enamorats fan festa per decret. Que ningú no es rebel·li, però: olorerem llibres i llegirem roses al recer d’un sol  nou més clarent que no calorós. No costa gens seguir  l’ordinari. A qui fas mal seguint el pas d’allò estipulat, acceptant les convencions? Per això, si anant de llibre en llibre, de rosa en rosa, de bes en bes, sentim la fressa d’un salmó, posem-nos de seguida en  prevenció, que els mals exemples s’han d’eradicar com més aviat millor. Que la rebequeria s’encomana i tractar-la costa una animalada a l’erari públic. En canvi els somnis, ni es prenen ni s’hereten. Per això no tenen dia ni ningú, per ells, en fa el nom. Els indòcils, que esputin sobre l’asfalt, que ens cal femar la tendresa.