marginàlies

Des que havien llogat l’aparcament, davallava la rampa que hi accedia amb una precaució extrema, fruit d’una temença que el seu home considerava exagerada. Disposava d’un passamà d’alumini, la  davallada, però no l’usava mai perquè, a més de considerar-lo massa alt, presentava deficiències en la subjecció. Dilluns passat feia tard a la feina i s’amollà desatenent les precaucions acostumades. Tombà el peu a quatre passes del final i caigué llarga. Immediatament després de la primera exclamació de dolor, mirà d’estirar-se la minifaldilla negra: no fos cas algú l’assistís i la trobàs en condicions deplorables i grollerament cul a l’aire.

En efecte, al moment hi acudiren dos joves gens empegueïdors que, amb prou dificultats, la pujaren ran de carrer. I d’allí, després d’un breu descans, al bar freqüentat des d’on telefonà al seu home  perquè l’acompanyàs al PAC. Els pagà el cafè amb llet amb croissant, naturalment. Dels dos, un feia patxoca. Tot i el mal que tenia, la mirada interessada d’aquell jovençà li encenia la carritxera del desig.

La baldadura provisional li servirà per desar papers i ordenar idees, pensa sense poder posar el peu en terra. Des que va fer la primera comunió –vint-i-cinc anys, farà enguany, i en pensar-ho s’enrabia- va deixant escrits per blocs i agendes. Mai no ha pretès editar-ne res, del que ha escrit, i prou alerta que va a mostrar-ho a segons qui. Es moriria de vergonya si els seus companys de la conselleria on fa de cap de secció s’assabentessin de la seves innocents vel·leïtats literàries. És clar que el seu home n’està al corrent i, adesiara, tafaneja pels seus plecs amb complaença. És ell qui més reflexions li fa perquè publiqui. Emperò ella ho té més per un vici que no com una dedicació amb pretensions de perdurabilitat. Ella escriu gairebé amb compulsió i escrit ho deixa. Ho rellegeix, sí, però poques vegades esmena, retoca o poleix. Reconeix, així mateix, que amb algunes ocurrències en podria compondre alguna estrofa amb cara i ulls. Sense anar més lluny els darrers versos que acaba de passar a un paper:

Només tenint-te ull per ull, mà per mà,
puc atardar la transmissió traumàtica
de l’instant encarnat en una besada
a la caixa salvatge de la memòria.

I, tanmateix, ben aviat els deixa per refugiar-se en una tanka que ja té sis anys:

Ulls clucs pintava
arcs a la celístia
del temps que crema.
Les bòfegues de les mans
instruïen el pinzell.

I en haver-la rellegida, retornen les traces llépoles del jove samarità que li féu patxoca.