marginàlies

Hem de ser maleits, en la defensa del nostre redol i d’allò que conté, em deia un amic en plena sobretaula d’un dinar gens feixuc: broqueta de gambes i sípia confitada, arròs sec amb gerret i sorbet de taronja de Sóller amb Àngel d’Or. Hem de capgirar el refrany que diu “Maleits amb faixa, bons amb capa”, el coneixes? Res! Et dic que els ha anat de perles, als golafres metropolitans, que fóssim “santitos de guixo”,  que ni cagam ni pixam. Hem estat massa bonifacis, massa beneits, d’infants –o fins ara- amb els que gens ens estimen com per ser-ho més encara en ser garruts, m’insistia sense gens d’irritació.

De què ens hem de penedir per haver d’expressar-los l’atrició que sembla que ens reclamen? Fèiem el cafè i encara rondinàvem sobre deslleialtats, desafeccions, renúncies, algunes traïcions i moltes, excessives, prudències mortes de por. Ens ha fet molt de mal –insistia el company- la innocència, no  voler veure la realitat, però hem rebut moltes més garrotades per l’entabanament gairebé congènit.

Feia aire, al Port de Sóller, però el sol es deixava sentir, assetjat i tot per variats cumulonimbus. El  passeig ran d’aigua convidava les bones paraules, a provar de jugar amb el foc de la provocació, a mirar de bastir imatges seductores. Semblàvem talment criatures que s’animen a renegar sabent que subverteixen la norma que ho priva per no emmorcar la bona educació. Així, em vaig trobar proposant a l’amic muntar tantes forges com guitzers –i guitzeres- ens omplen de coces la cara i els atributs. Fargues per acerar el foc que ens llancen amb una immisericòrdia esfereïdora. Es tracta, em deia l’amic seguint-me el joc, de vulcanitzar-nos la sang i les paraules. Això, que quan nosaltres clamam pels nostres drets, ells –els serfs del virregnat- entenen imposicions. I ells, en dir llibertat, tothom entén mordassa.