Del Sud

Ens llevem de matí. Agafem el bus -com tarda en arribar!- i baixem cap al centre de la ciutat. Un bon café i una gran varietat de diaris ens fan companyia. Els periòdics van ben grossos, amb fulles salmó que deixe de banda, malgrat la crisi econòmica, i un munt de reportatges d’anècdotes i curiositats que t’atrauen per llegir, encara que siga, els primers paràgrafs. Els sofàs són còmodes i la claror del sol s’esmicola entre les grans finestres que mostren un bullent carrer de San Vicent. Gent que camina amb pressa amunt i avall mentre a dins, olorant el café, mirem d’imaginar el perquè de tanta velocitat en cada passa.

El centre històric és preciós. Recorde la cançò de La Gossa Sorda mentre pague. Caminem fins a l’Octubre. Allí, entrem a veure l’exposició Cançoníssima dedicada a la Nova Cançó. Riem vent a un Llach amb pèl, una sexy Guillermina Motta o un Raimon amb cara de xiquet. Vinils, fundes de discos, cartells d’Antoni Miró i Manolo Boix, llibres i fotografies ens traslladen a un temps no viscuts on l’efervescència cultural i les ganes de capgirar-ho tot brollaven. Em ve a la memòria el que ens explicava el sociòleg i cantautor Rafa Xambó en la primera entrevista que fèrem quan Del Sud. El País Valencià al ritme dels Obrint Pas era una quimera. Tota aquella etapa sense la qual no s’explica Obrint Pas i moltes de les lluites que encara ara continuen latents.

Però la bellesa de València, dels seus carrers, d’una plaça redona encara en obres o d’un elegant Micalet no amaga l’estupidesa dels seus governants. A l’eixida de l’Octubre, veiem un cartell de Cabanyalloween. Una festa de l’associació Salvem el Cabanyal que s’havia de celebrar als locals del Greenspace que gestiona Heineken, amb el permís del Govern municipal. Tot era enllestit però les pressions mediàtiques i de l’Ajuntament feren canviar d’opinió els dirigents de la marca cervesera que decidiren vetar l’acte. Finalment, Sva-ters, Pau Alabajos, Xavi Castillo i demés actuaran a la sala The Mill, després de defugir la versió moderna d’una censura més pròpia dels anys rememorats a l’exposició de l’Octubre.

(Continua llegint)

Amb el regust amarg, baixem cap a l’Fnac. Un munt de llibres s’apilen en prestatgeries. Hi ha de tot, o quasi de tot. La literatura en ‘valencià o català’, segons es llegeix al cartellet, queda concentrada en un racó. L’oferta és baixíssima, i molts dels llibres són els mateixos que ja vaig llegir quan anava a l’institut, ja fan uns anys. Els llibres en anglés multipliquen per molt les obres en català; deu ser que l’Education for Citizenship comença a donar els seus fruits. La llengua aborigen es perd entre la multitud d’obres que, publicitades a bombo i platerets, fan cua davant la caixa registradora. La ciutat de València dóna l’esquena a la seua cultura.  

Torna a la meua ment la cançó de La Gossa.
“Jo tinc en ment una València on els carrers són de plata / Jo sóc pacient i per això reiteraré fins que caiguen”.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!