marginàlies

El temps mica en mica va deixant de ser el resultat de la combinació de dues agulles: els nombres  acabaran per convertir els rellotges de busques en material de rebuig. Qüestió de temps; digital, és clar, que ara és el que impera. Els nombres romans, així, van perdent mostradors de fer bo. Els quedaran la indicació dels segles i certes enumeracions en treballs erudits. Ja no donam corda als rellotges, al temps: ho deixam a mans de les piles de liti i al quars. El tic-tac ha deixat d’evocar la vida dels rellotges… i del temps. El meu padrí tenia un rellotge de butxacó –que deia ell- i abans d’anar-se’n a dormir, cerimoniosament li donava corda. Sabia que es retardava i quan calia, amb precisió, l’avançava. Els despertadors ja no se senten, no serveixen per fer venir el son, per contar fins a dormir-te.

Ja no entabanen, com a mi les papallones que, de cop, topen amb els meus ulls, com si fossin llums esmorteïts, i em distreuen les cabòries. Ara mateix, un exèrcit de babaianes –com són conegudes a  Sóller les papallones- em distreu els neguits. Perquè no és el temps ni l’ocàs dels rellotges de pues que em fan perdre el corbam, sinó aquells qui, després d’omplir-me la cara d’escopinades, m’exigeixen que sigui mesurat en la reacció.

Em treuen de polleguera els que em neguen un dret i no els puc dir que són ells els intolerants i els segregadors de mena. Qui i què són, quin nom han de rebre els qui s’oposen a l’abolició de tota mena  de discriminació? M’enfureixen aquells –i aquelles, ja ho sé- que m’impedeixen expressar-me allà on sigui –al palau major o davall un pont- en la llengua d’aquesta terra i, a sobre, tracten d’avalotadorament fanàtica la meva reacció. No puc sofrir que em vulguin comprimir el cervell i em condemnin a garrot per oposar-m’hi.
Ja no volen els papallons; és hora d’esmolar la llengua.