marginàlies

Passaven catorze minuts de les nou del vespre. El Barça i el Bayern encara empataven a zero, però jo estava més interessat a treure punta a la darrera ocurrència d’una bona amiga que feia no-res m’havia demanat quina vocal considerava més juganera. Redell!, li vaig dir, tot mirant de trobar ajut en el campanar de santa Clara, que tenia a tocar. No ben refet de la sorpresa i més per inèrcia que no per convicció vaig respondre que la e, per tots els matisos que pots fer amb el seu so. Així, per començar, li deia, amb la e pots cridar l‘atenció; o acabar un prec o un imperatiu; o acompanyar una mitja rialla.

L’amiga m’escoltà atentament, com si seguís el fil a una reflexió substanciosa, i sense aplaudir la meva resposta, em digué que per ventura tenia raó.

Tant la seva pregunta entremaliada com la seva resposta burletament recelosa, se’m ficaren al cap com un escarràs i mentre retornava a casa, a peu, mentalment anava jugant amb les vocals tot cercant-los els caires més trapelles. Estant així d’ocupat, intentant resoldre qüestions d’elevada transcendència, just davant la parròquia de sant Miquel, m’escomet una nina d’escoleta:

-Eh –cantant agradosament la interjecció- he vist un saltamartí, aquí. I m’assenyala el jardí de la placeta.
-Ah sí?, li responc sense aturar-me, i sols som a temps de veure el somrís empegueït de sa mare, que li diu que no s’entringui.

L’escomesa de la criatura m’escampa les boires de cabòries fàtues al temps que m’empeny el senderi cap a altres disquisicions espinades: convida a l’esperança, el saltamartí que ha vist la nina? Què té més
transcendència, la noctambulitat d’un llagost descoberta per un infant o que la llengua amb la que l’infant comunica la troballa a un desconegut sigui la pròpia dels carrers que comencen a agafar el son?