marginàlies

El primer que fa cada matí després de preparar la cafetera és prendre un bolígraf i escriure. Escriu allò que se li acudeix a partir de les imatges imprecises que li ha deixat el darrer somni o les pensades que, talment ratpenats, habiten les cavorques més obscures del seu cervell. La cafetera italiana comença a regurgitar quan acaba la primera frase: el tren encara no ha estrenat el compte de suïcides, engany.

Li agrada el cafè ben calent i sense sucre. Se’n serveix una xicra, el tasta –encara bofega- i rellegeix la frase. És clar que li evoca temps vells, caramulls d’escenes embetumades de creosota, però no vol prendre aquesta camada, avui, que s’ha aixecat amb l’emotivitat desanada i qualsevol petitesa el pot abatre.

S’estima més parlar per parlar, dir per dir, com qui diu. Assaboreix els primers glops del cafè i pren forces per escriure la segona frase, aquesta enganxada a les parets fosques i humides de la seva mollera tantes vegades assaltada: convé espantar l’angoixa dels que esperen morir amb l’esperança de la resurrecció.

Emperò tampoc no vol seguir per aquests senderols costeruts, exigents, revoltosos, taciturns i malcarats. Avui només vol parlar per parlar. No pretén que les paraules que escrigui deixin petja, ans al contrari, que siguin tan vaporoses que ni buit, deixin. I en pensa una altra: quants anys fa que s’abolí la visita del salpàs? Picansal, li deien en certs indrets. Ben molt, que recaptaven, en espècie, els mossens.

Anant com va el Vaticà, pren embranzida, pot ressuscitar en qualsevol moment. Si el dia de Pasqua, a la seu de sant Pere, encara canten l’evangeli en llatí i en grec -la llengua de l’imperi i la majoritària dels gentils a qui cal convertir- qui diu que no és possible que recuperin la figura tan humana i tan
profundament evangèlica dels prelats almoinant a canvi d’una benedicció amb dots foragitadors de mals averanys?

Però tampoc no era per aquí, que volia tirar aquest matí de llum escandida. Avui vol que tot sigui dit per dir. Dir que ahir, al seu poble, homenatjaren els assassinats a les voreres dels camins i torrents del terme durant la Guerra i la postguerra. Diuen els organitzadors que triaren el diumenge dia 12 d’abril perquè era el festiu més proper al 14, el dia de la proclamació de la República; que no cregueren que per ser Pasqua restarien actius a la recordança. I, efectivament, hi hagué prou concentració perquè el record fes cos.

Ja s’ha acabat el cafè i la cussa, als seus peus, el mira impacient tot indicant-li que ja és ben hora que la davalli a fer la primera volta del dia. Mira, per ventura trobarà la madona jove d’en Blau, un pastor de Flandes elegantíssim i noble que fa un casser a la seva cussa. La madona jove d’en Blau sap mirar als ulls, escriu, i cada mirada esdevé pista per envolar fortors juganeres.