marginàlies

Costa fer memòria, però quan t’hi poses i trobes el fil, és com desfer una calça. Tot pensant en crisis, finançaments ofensius, tupinades lingüístiques, corrupcions culturals i altres abusos, el cap meu pren els tapins cap als agermanats mallorquins. I la troca es començà a embolicar pel final, amb la decapitació i esquarterament de Joanot Colom, el 3 de juny d’ara fa quatre-cents vuitanta-sis anys. El seu cap fou posat dins una gàbia de ferro i penjat durant anys a la porta Pintada de Palma. Acte seguit, ca seva va ser enderrocat tot cobrint de sal el solar que en quedà. Igualment, els seus  descendents varen ser inhabilitats per exercir cap ofici fins a la quarta generació: calia exterminat qualsevol llavor de rebel·lia. En queda cap, de descendent de Joanot Colom? Ho dic perquè ja pot tornar a obrir el taller de barrets a l’actual plaça ciutadana del Roser.

Com se sap, tot començà el 7 de febrer de 1521 quan els agermanats –menestrals i pagesos contra els abusos fiscals determinats  pels mercaders i cavallers-  prenen Palma encapçalats pel paraire Joan Crespí. Segons sembla, Crespí era moderat i ho pagà amb la vida, car el 23 de setembre és assassinat diuen que per Francesc Colom, germà de Joanot. La revolta agermanada durà dos anys i com en fa setanta –en acabar la Guerra Civil- la repressió va ser brutal, duríssima. Alguns historiadors indiquen que l’illa de Mallorca perdé un trenta per cent de la seva població. A més -és clar en parlar d’extincions- les viles mallorquines quedaren greument endeutades per les compensacions impagables a què hagueren de fer front per la seva insubordinació. Costa tant, guanyar batalles a l’abús i a l’ofensa! Tornant a l’avui i a l’aire pres que el vol ofegar, hom creu que ens caldria invocar de bell nou l’esperit rebel dels nostres agermanats i no per declarar cap guerra, sinó per signar la pau amb nosaltres mateixos i la nostra terra. La rebel·lió d’ara per aconseguir la quitança dels actuals censals abusius i d’altres consignes corruptores ha de començar per desempallegar-nos d’una vegada per totes de l’estigma i la malastrugança acomplexada del derrotat. Perquè som, encara, aquí, entre les nostres coses i la nostra gent. Som vius a bastament, encara, per aprofitar les albes i les vigílies. Vull dir que tenim, encara, les mans per obrir solcs i camins; la veu per clamar i reclamar; la consciència necessària per no voler renunciar a res.