marginàlies

Edicions Documenta Balear acaba d’editar en la seva col·lecció Quaderns d’Història Contemporània de les Balears (Premi 31 de Desembre Bartomeu Oliver 2008, de l’Obra Cultural Balear) “Els Estatuts d’Autonomia de les Balears”. Una nova aportació a l’estudi de la nostra organització políticoadministrativa del doctor en dret Bartomeu Colom (Sóller, 1951) que cal qualificar, d’entrada, d’adient tenint present que han passat vint-i-sis anys del primer Estatut d’Autonomia de les Illes Balears –temps adequat per a l’anàlisi- i que, ara mateix, els debats al voltant del finançament de l’arxipèlag ocupa bona part del discurs polític i social.

Es tracta d’un text breu, característica bàsica de la col·lecció a la que s’incorpora, però substanciós,
ben estructurat i escrit amb la solvència divulgativa d’un docent que sap molt de la matèria que tracta. Així, de la molta informació que maneja, n’ofereix la imprescindible per aconseguir una efectiva precisió descriptiva. Com ell mateix indica a la introducció, el llibre pretén d’explicar en paraules planeres què
és l’Estatut, els seus antecedents, les claus polítiques del procés autonòmic de les Illes Balears, les seves reformes, l’increment de les seves competències, el seu finançament, etc. I tot per acabar fent-ne balanç: què hem fet i què ens queda per fer.

Damià Pons presentà anit el llibre a Can Alcover i l’acte es convertí en una tertúlia al voltant de com havia afectat al nostre país fet d’illes l’autonomia; si ens ha anat millor o pitjor, amb ella. Tant
Damià Pons com Bartomeu Colom coincidiren a assenyalar que a l’arxipèlag s’ha treballat molt poc la cultura ideològica d’autogovern. Així, les institucions pròpies han esdevingut peces d’un sistema superior, l’estatal, motiu pel qual no s’han protegit adequadament els elements identitaris. D’aquesta manera, tot allò que ens personalitza no aconsegueix desempallegar-se d’una certa marginalitat. A més, les elits dominants de les Illes Balears estan fortament sucursalitzades i, per això, ni la llengua ni la cultura pròpies, amb l’autogovern, tenen garantida la perdurabilitat. El català, com a llengua
pròpia, segueix sent qüestionada i desacreditada.

Tanmateix hi ha elements positius: l’emergència i enfortiment de xarxes favorables a aquesta identitat,
precisament; tots els treballs per recuperar memòria i cultura pròpies; un teixit o tramat cultural que, sense intermitències i de força creixent, va oferint productes que visualitzen i presencien les nostres particularitats com a poble. A parer de Colom, on més en positiu s’ha notat l’autogovern és en la
protecció del territori: tot i els excessos perpetrats, l’Estat no l’hagués protegit tant.

Comptat i debatut, com indica Colom al seu llibre, “L’autogovern és una eina que ha estat infrautilitzada. S’ha prioritzat el poder sobre les polítiques: la implementació de les polítiques públiques, en general, ha estat migrada per raons ideològiques, manca de voluntat política, de projecte o de finançament”.