marginàlies

Què hi fas aquí, tan de matí, mosca? T’has perdut? No me miris amb aquesta carota de perdonavides que de mi no cal que et defensis. T’hauria d’arruixar perquè, com deus saber, ets una Musca vomitoria (o carnaria), comunament una mosca vironera, i deus anar plena de virons. Quin oi! Emperò ni esma tenc per fer-te fugir. Hi ha poca llum, encara, el cel està encapotat i els colors no pugen a la cara de res ni de ningú. La vessa em guanya, mosca. La vessa i els parenòstics, que no em volen gens de bé: les pitonisses senten remors de sabres i estampides d’unicornis. A més, he tingut un somni feixuc que m’ha esbraonat el descans. He somniat que era net d’en Joanet de l’Onso, sí, el de la rondalla, i que fabricava espases de níquel per poder enlluernar les serps de set caps que volien arrasar la vila.

Véns de cap femer, tu? O de cap cervell cap quadrat o esflorat? De nins, no anàvem de mosques com tu. Preferíem les més petites, per caçar-les amb les mans i arrancar-les-hi les ales. Ens encantava els seu
desfici; cosa de la crueltat infantil. On vas? Espera un poc, no te’n vagis. Només un moment, que et faig un boliquet amb els virons que m’infecten la llengua i te’ls emportes a ca na Tix. Tornaràs demà? Seràs viva, encara?