marginàlies

No és gens espúria, la vanitat, escrivia miopament –el cap damunt el paper- el vell professor en la taula que permanentment li té reservada el cafè que va veure néixer setanta anys enrera. I feia no-res ja havia escrit: Els xiscles de les gavines són laments, com els raucs dels granots de la bassa que sentírem ahir capvespre. Les bèsties ens volen dir quelcom i no les entenem.

Arriba l’amo –el net del fundador de la casa, que ja té nets- i li serveix el segon rebentat d’Amazona. Aixeca el cap el mestre emèrit i li somriu, tot gentilesa. I l’amo que s’asseu al seu costat, donant el pit al respatller d’una cadira, amb ganes de conversa i atansant-li un full de paper manuscrit que ha trobat a sota la taula veïna i que suposa que deu ser seu, tot i no reconèixer-hi la seva lletra. Se’l mira el vell professor i dues guspires s’escapen de la seva extrema miopia.

-Oi, i tant que és meu. És un poema que em dedicà –ves tu quina ocurrència!- una jove poetessa que
encara respecta vellards com jo:

Aprofitem el temps per poder perdre’l i
mirar, arters, de conciliar la seva lluminosa infinitud amb aquesta nostra
condició immodificable d’ocells de pas, de clars i nets batecs determinats;
d’emigrants d’una espantosa catàstrofe captant una pàtria de joguina.
No va errat qui aventura que l’amor és,
amb tota probabilitat, l’única actitud plausible i espavilada d’acarar, de plantar cara
al gran repte de compartir el bessó dels espais que contenen la voluntat de ser
quelcom semblant al compromís d’un bes, amb el temps que és per tot,
com l’alenada.
El temps és un ésser viu que batega tal com ho fa
l’amor quan s’inquieta.
No ens ha d’estranyar, doncs, que a voltes sembli
que vulgui escampar la boira deixant-nos amb el vent d’un cop de puny a la boca
enteranyinada de la tendresa.