marginàlies

Costa avesar-se a tanta absurditat: no treu cap enlloc que ens mantinguem ferms a viure d’esquena a l’amor i als mots pel fet que siguin comprometedors i que aquesta naturalesa seva posi en solfa la toixesa de viure miopament per témer l’alè d’intempèrie que ens glaça el clatell. És la fragilitat la que ens modela la seguretat, per molt greu que ens sàpiga.
La temença a auscultar-nos el glatiment deixa clar que l’existència ens sobrepassa i tot quant feim és marcar amb fermesa, amb petges potineres, les passes sense cervell que donam.
Tan absurds som que no ens fa res malviure només amb monosíl·labs per no dir, pels ulls i els miocardis, que l’amor somnia la vida i que tots els somnis no fan més que encarnar l’afecció.
I és absurd omplir-ho tot de paraules, com si no tinguéssim res més a fer que ben maquillar la profunda angoixa sobrevoladora de la carrera ràpida cap a l’infern de l’afàsia, l’autèntic àngel exterminador.