marginàlies

No ha resistit pus, n’Àngel. El mes de juny hagués fet deu anys justs que entrà a Can Gazà, la qual cosa el convertia en una mena de patriarca. Fa poc que celebrà els setanta anys. Ha estat camioner, recorrent a escarada i matadorament Europa. Començà per compte d’altri i just abans de l’estimbada era propietari de dos camions que li proporcionaren guanys importants. Fadrí com era –i segueix sent- hagués pogut tenir unes velleses gairebé platejades, però la vida féu marrada de cop i s’acunetà ningú no sap ben bé com ni perquè. Més enllà de les referències a l’excés de suc i les seves conseqüències perdulàries, mai no explicà espinzelladament com s’ensorraren ell, les seves propietats i els rèdits aconseguits a costa de molta suor sangonosa.

Era poc xerraire i tanmateix no arribava a ser taciturn. I amatent, que era, fregant la gentilesa, motius suficients perquè tant els gestors com els seus companys de residència li féssim confiança. Això, si no cedia les regnes del seu cervell al whisky. Quan el dominava, tot era ofensa. Mai no arribà a les mans –és de planta baixa, de poca empena i gat i tot n’era ben conscient- però amb el cap begut, la boca escopia amoníac i salfumant en proporcions iguals. Deu anys enrera –just entrar a Can Gazà- inicià la primera desintoxicació mantenint abstinència tres anys. Tornà a barallar-la i hagué de marxar, per això, de Can Gazà. Al mig any, fent propòsit d’esmena, demanà el reingrés. Se l’acceptà amb condicions: pus  gateres. Roncejà poc més d’un any.

Era llest –és molt llest- n’Àngel i fins sabia com glopejar sense fer coneixedora la pítima conseqüent que, tanmateix, li llevava la gana i la mirada. Se l’advertí que els deixants del suc semblen  imperceptibles, però no ho són per als qui coneixen l’olor àcida de l’alcoholèmia. El fetge també li ho advertí a la seva manera: fent una crisi. Tornà a fer una nova cura de desintoxicació i semblava que anava ben emproat, aquesta vegada. Per ventura passarà els darrers anys a cobri i amb una mica de decència, digué algú. Han estat tres anys –fet i fet- de menjar com i quan cal; de fer el cafetó a mitjan horabaixa; de les sessions llargues de dòmino; de fer anar la seva ironia d’etiqueta; de les tandes diàries i complaents de televisió; dels punts d’humor intel·ligent; del retorn, en definitiva, al patriarcat discret que fins ahir ostentà. La nit de dilluns l’hagueren d’anar a cercar del bar on feia els surets de whisky i colgar-lo. Entre tres aconseguiren allitar-lo després de patir els seus atacs furibunds de mala bava i la pluja persistent d’improperis que la seva llengua de pedaç feia més ofensius. El matí d’ahir dimarts es llevà d’hora i ja no baixà a fer el cafè amb llet amb magdalenes: es prengué tot el temps que calgué per fer la maleta i acomiadar-se de tothom. Encantat d’haver-te conegut, deia a tots, allargant-los la mà. Algú li digué que es cuidàs prou i li respongué que ja no tenia res per cuidar. I res no hi ha més poderós que les maromes d’una addicció. Hom es demana on cal desar la caiguda de n’Àngel.