marginàlies

Diu Rafel Duran en el programa de mà de l’obra teatral “Mort de Dama” –de la qual n’és coadaptador i director- que “el pas del temps i els esdeveniments històrics han girat a favor de l’autor de Mort de Dama. La seva visió sainetesca, esperpèntica i, alhora, quixotesca de la societat mallorquina de fa gairebé cent anys ha esdevingut simbòlica i profètica, per les nombroses semblances que encara hi ha amb el nostre present també absurd i grotesc”.  En paràgrafs anteriors fa un repàs no gens afalagador a la Mallorca que percep: destructora del seu paisatge i de la seva cultura; folklòrica i rància; amb una classe política molt ferida pel complex d’inferioritat cultural i amb l’ànima de l’illa venuda al turisme de  masses. Tampoc no és gens amoixadora la reacció que Rafel Duran entreveu a aquesta realitat lacerant: “I encara ara molts illencs fingeixen no veure ni saber res del que passa a l’illa. Ni els illencs, ni els turistes que hi resideixen tot l’any”.

Amarat d’aquest plugim de sosa càustica, Rafel Duran frueix –i molt- de ser corrosiu, de fer befa, de  ridiculitzar, de provocar a la manera villalonguiana. En certa forma, el director se serveix dels personatges que definí Llorenç Villalonga i de la caterva llarga de tòpics referits a Mallorca per tornar a posar en solfa i de volta i mitja l’actual imatge publicada –pública per ventura és excessiu- de l’illa i els personatges públics –ara sí- que en lloc d’acolorir-la, en bona mesura, la converteixen en una escala de grisos. Certament, la versió teatral que de “Mort de Dama” ha fet Rafel Duran pretén ser tan escandalosa com la novel·la i ho aconsegueix. És intencionadament desmesurat i per mi, en algunes escenes –la de Violeta de Palma entre el públic, a tall d’exemple- i en el traç d’algun personatge –el de na Remei, excessivament histriònic- se li ha escapat la sal. Fa bé, per contra, de sobrecarregar el patetisme d’Aina Cohen de la primera part, per sublimar-la –o gairebé- al final de la segona.

Tanmateix, em qued amb el duet Obdúlia Montcada – Maria Antònia de Bearn. La primera, per nissaga, pot fer i desfer; presumir i ostentar; no ser d’aquest món i aspirar a un enterrament apoteòsic. I, per  això, es pot permetre, per venir d’on ve, de decidir quan s’ha de morir. La segona en canvi, és pura saladina, representa l’essència de l’illa; és l’estampa del propi Villalonga: és el fingiment, l’ocultació arterosa, la dissimulació en estat pur.

Dona Obdúlia Montcada féu hereva la seva reneboda Violeta de Palma: el llegat excels en mans d’una artista, és a dir, l’ocàs definitiu de la nissaga. Personalment m’agradaria ser l’hereu de madò Tonina, la  serva que ni dret a la parla tenia, precisament per malbaratar la seva heretat escassa o nul·la en la  causa de la seva dignificació. Tanmateix, no he deixat mai de fer part de la Mallorca que ignorà -i gens innocentment- Llorenç Villalonga.