marginàlies
Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes
EL VOLTOR ALBÍ
S’ha aixecat cansada de voltar dins el llit. El pes al pit amb el que es colgà, no l’ha deixat en cap moment i dormir intermitentment l’invalida per fer res. Sap que aquesta mena d’enclusa en el lleu que la fatiga és d’origen volcànic, que li diu el metge amic, çó és, la irresolució dels malestars que des de fa mesos l’assetgen sense decretar cap treva: la inestabilitat a la feina, la vellesa o mort dels qui més estima, el curtejar de les seves provisions econòmiques, la poca basa de la seva relació amb Frederic.
Però, sobretot, li costa de tractar aquesta pesantor d’origen desconegut que la malenconieja i ella no suporta ni la poca empena ni la bledaria. I per si no en tingués prou, ha de lliurar d’aquí a una setmana -i sens falta- el recull de contes al seu editor si vol que el llibre aparegui per sant Jordi. Ja fa setmanes que el té a punt, però quelcom li diu que esperi un poc, que s’esdevindrà qui sap què, que en transformarà -i molt favorablement- tant l’estructura com el contingut.
És això, precisament, el que l’afeixuga? És aquesta absurditat més pròpia de Frederic que no d’ella, allò que la desconcerta? Frederic mateix li va dir que eren molt bons, els contes, que el recull funcionava, i ell no sol regalar els elogis per molt malenconiós que sigui. Tota manera, en titllar-los de mesurats, hagué d’arrufar les celles perquè no era la seva intensió ser-ho gens, mesurada; ni correcta. No s’havia expressat bé, li digué l’amant: volia dir que havia situat cada narració en el lloc que calia per donar al recull la força que, finalment, tenia. Sent així, per què esperava estúpidament un què que no preveia?
Per què no remetia d’una vegada aquells dos-cents folis i escaig a l’editor? Això que absurdament pensava que s’esdevindria, li donaria tremp i temps per refer aquella obra que li havia costat més de dos anys de bregues amb ella mateixa? Entrà a la cuina per preparar-se el cafè i tot d’una pensà que no li convenia gens, en aquell estat taquicàrdic, més dosis d’excitants. Es féu un suc de taronja i mentre premia la darrera meitat, parà esment a la conversa que seguí el sopar d’ahir amb la colla de sempre.
Estranyament no hi havia hagut discussions acalorades, com solia ocórrer amb més freqüència que la desitjada. Tornam vells, pensà, ni en discutir ens divertim. L’avorriment en fa llepadits, de la nostra decadència. Tota manera, na Biela encetà sense voler una conversa que pràcticament durà tota la vetllada. No sabia ben bé qui o què –van i vénen tant, els temes de conversa, quan es troben els sis de sempre- tragué a rotllana l’escriptor rus Aleksandr Puixkin. I arran d’això, l’amiga Biela es demanà com degué anar la cosa entre el francès Georges d’Anthès i la dona de l’escriptor, Natàlia Gontxarova, perquè Puixkin retés el gavatxo a duel i arran d’això morís. El tema, coneixent els tertulians, hauria d’haver derivat en una riuada de disbarats, i ves per on, seguí un curs assenyadíssim. Tothom parlava ordenadament i fins i tot en aventurar les pràctiques sexuals puixkinianes, gontxarovanes i d’anthesianes, el joc i l’humor s’imposaven a la morbositat i a la follia.
I recorda, vés per on, que des del primer moment, ella, en lloc de parar més esment en el matrimoni, s’entretingué a dibuixar el rostre del francès, a cercar-li no sols els pics d’arrogància, de provocador, sinó també la galanteria dels desarmats per l’enamorament. Sabia, el francès, que jugava amb foc, n’accepta el repte i hi arrisca la vida, que finalment guanya. Emperò perd definitivament la dona. O no? Se’n sap res més, de Georges d’Anthès i Natàlia Gontzarova? Cap dels sis no en sabia res, és clar, i gairebé tots es proposaren cercar-ne informació internauta.
Probablement trobarien molt poc; a tot estirar quatre notes esparses. I si se n’investàs una trobada posterior a la mort de Puixkin? Era aquest, per tant, l’esdeveniment que absurdament esperava, el pes al pit, el desconhort, el desassossec? Tot es reduïa a escriure un conte sobre les relacions entre Natàlia i Georges posteriors a la mort d’Aleklsandr? Volia dir que podia donar tan de suc, un relat amb aquests personatges i i aquests elements, com per refer el recull de contes a punt d’impremta? Aleshores, què n’havia de fer d’aquell voltor albí que des de feia dies senyorejava la seva imaginació? Fins i tot ja tenia el nom del conte: “El voltor albí que feia d’estel polar als partisans”. En fer el primer glop al suc de taronja el trobà massa agre i no tingué esma d’ensucrar-lo: el deixà talment a l’aigüera i tornà al dormitori per mirar de calmar el pes al pit que l’ennuegava.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Darwin va trigar més de vint anys en posar en ordre les seves idees i la seva obra.
Ara que si s’encanta no les tasta, per què altre li s’hauria posat al seu lloc, tot avanç en el coneiximent cientific acaba sent una continuïtat successiva conseqüència d’una col.lectivitat.