marginàlies

L’Institut Ramon Llull ha de ser l’eina vertebradora dels Països Catalans, així ho digué Fanny Tur, directora adjunta de l’entitat, en la introducció de la conferència (De Llull al Llull, una cultura viatgera) que Josep Bargalló pronuncià ahir a Can Alcover, convidat per l’Obra Cultural Balear. Bargalló començà la seva intervenció dient que la cultura catalana ha de ser força viatgera, com ho varen ser Ramon Llull o Anselm Turmeda, car si les cultures no viatgen, no existeixen. I en aquest viatge, no importa tant quants som els que parlam català, sinó més aviat a quin nombre de gent d’arreu del món –amb les seves respectives llengües- arribam. I ací coincidí amb Umberto Eco en considerar que la llengua europea del futur serà la traducció.

Així, per la nostra cultura viatjar és fonamental. I per això, l’Institut Ramon Llull, viatjant arreu, és l’instrument que ha de fer possible poder fer créixer i garantir el futur de la cultura catalana i la llengua amb què s’expressa. En aquest sentit, Bargalló digué que tant la nostra riquesa de creació històrica com la contemporània, són conegudes i reconegudes arreu i de cada vegada més. A aquesta rellevància creadora s’hi ha de sumar l’excel·lència territorial: Barcelona o Mallorca –i per extensió qualsevol illa balear o pitiüsa- són ítems territorials amb molt de potencial i amb segell de qualitat. Una cosa i altra, afavoreixen molt els bons resultats de l’activitat viatgera de la nostra cultura. Una indústria, la de la  cultura catalana, que en això que s’entén pe rconcert internacional també destaca per la seva  importància: les produccions de música, de teatre, de dansa, corren pel món mostrant la seva qualitat i amb notable èxit. Amb aquests antecedents, a parer de Josep Bargalló, és clau que ens deixem de males consciències i de complexos, i passem a envigorir l’autoestima; i d’aquí a esperonar l’orgull, a l’orgull de fer part d’una cultura i d’una identitat concretes. És l’hora, per tant, de demanar més compromís a la nostra indústria cultural perquè exerceixi de catalana. Per això, segons el director del Ramon Llull, s’han d’invertir molts esforços en la identificació dels nostres autors més coneguts; en què rere el seu nom hi aparegui el topònim que els identifiqui com a pertanyents a la cultura catalana.

Si aconseguim fer-ho amb aquells noms més destacats avui (Miró, Gaudí, Barceló…), els que els segueixen –i amb ells, la nostra cultura- ho tindran millor. No amagà Bargalló una dificultat: la del nom del territori que volem identificar. Si bé en la identificació de la literatura i de la cultura, dient-li catalana ho tenim resolt, no ho tenim tan bé en la identificació extensiva, territorial, car no es pot resoldre dient-li Catalunya. No ens queda més remei, davant aquesta dificultat, segons Bargalló, que assumir-la tot passant-la per alt  i explicant-nos en llarg, fent circumloquis, si cal. Allò que no em de fer és aturar-nos per això, ja que la necessitat de  projectar-nos a l’exterior és gran i les possibilitats enormes. A més, insistí Josep Bargalló, per vendre la nostra identitat hi hem de ser tots. Així, la diversitat que ens distingeix és fonamental que s’atengui i es presenti així. I l’instrument de què ens hem dotat per incorporar tots els territoris de parla catalana és la Fundació Ramon Llull, paraigua internacional creat a partir d’un acord entre el govern de l’estat sobirà d’Andorra (on hi ha la seu) i l’Institut Ramon Llull (coparticipat pels governs de Catalunya i les Illes Balears) que s’ha obert a tots els altres territoris catalanoparlants.

Del que es tracta, en definitiva, és que un dels arts contemporanis més potents (el representat pels  artistes dels territoris de la catalanoparla); que la 88^ena llengua més parlada del món; la 10^ena més traduïda i la 8^ena més present a internet, segueixi mantenint i augmentant aquesta puixança mundial i que ho faci des de la modernitat, això és, des de la diversitat i a partir del present.