marginàlies

Està tan ocupat observant tot allò que l’enrevolta, que ignora que també a ell l’estan observant. I qui ho fa, qui observa qui mira, contràriament a l’observador ocupat que s’ho vol acabar tot, només el mira a ell. És una observació tenaç, consistent, mantinguda. Persistent com els jocs de miralls. Només observa aquella mirada de gran angular que mira a vol rasant, sense cap afany escodrinyador; pura informació d’urgència. A qui mira l’observador li interessa entretenir-se en el parpelleig gens nerviós de qui mira per tot per no acabar-se res. I s’adona que aquell mirar engolidor i engolat té preferència per allò inhabitual, hom diria que extraordinari; el que surt de botador, allò que s’apropa a la subtilesa.

I encara més per les parelles que s’amanyaguen. Ara mateix n’observa una que, tot i la compostura que guarden, els seus ulls i mans, el murmuri que es dediquen, no poden escapar de la lubrificació. I s’entreté, l’observador ocupat a fartar-se de llamineries visuals, amb la cara aninada d’ella, amb els pòmuls valents i els llavis molsuts lleugerament morats. Té els dits ossuts, ella, com si fossin de filferro; dits d’arpa. Les ungles curtes però manicurades. Amb una mà acarona la mà dreta del seu amant i amb l’altra li frega una cuixa. Ell li té la mà esquera a la cintura fregant-li amb una devoció degotadissa l’esquena. No sap què es diuen però en parlar ell, a ella li neixen garses dels ulls; i en parlar ella a ell es visibilitzen les fortors que s’enfilen per l’espinada. I és quan l’observador de l’observant decideix concentrar l’atenció en la parella. I just en aquest moment, l’observador de mirada ardida acaba de recordar que fa dues vegades que el reclamen a la porta d’embarcament vint-i-dos per retornar a casa després de tres dies de bons negocis i millors nits en companyia amatent. I mentre hi va corrensos, qui la mirat tant temps sense perdre detall d’allò que mirava, escriu a la seva llibreta: tinc pressa; que es detinguin els rellotges.